El Bloc de Joan Josep Nuet

Coordinador General d'EUiA i Diputat de Catalunya Sí Que es Pot

25 gener 2017
by Nuet
Comentaris tancats a Carta a l’afiliació i als amics i amigues d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) com a Coordinador General

Carta a l’afiliació i als amics i amigues d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) com a Coordinador General

Debat 5
Companys/es:

A l’any 2017 que ha començat iniciem la culminació de la primera fase d’una de les apostes estratègiques mes importants d’EUiA, present en la 6a i 7a Assemblees Nacionals de la nostre formació, el “Nou Espai”. El diumenge 29 de gener es presenta a les Cotxeres de Sants de Barcelona en una acte públic el Document Ponència Zero que desenvolupa els sis eixos en que s’ha dividit la seva proposta política.

Vull adreçar-me a tu per encoratjar-te a que t’apuntis al procés participatiu que sota el titol d’Un País en Comú s’ha posat en marxa a la web: HYPERLINK “http://www.unpaisencomu.cat” www.unpaisencomu.cat, i que participis a l’acte del diumenge 29. També et demano que puguis seguir i participar als diferents debats programàtics que s’organitzaran a reu del territori fins el proper mes d’abril en una setantena d’ indrets de Catalunya.

Finalment al mes d’Abril realitzarem l’Assemblea Constituent d’aquest Nou Subjecte Polític, on cada persona tindrà un vot per decidir la línia política, la direcció i alguns dels principis democràtics del seu funcionament. Reuneix-te amb la teva assemblea territorial o sectorial d’EUiA i prepara la participació col.lectiva de l’afiliació i els amics i amigues d’EUiA, frueix del protagonisme d’estar fent història, de realitzar una proposta política pensada per a la classe treballadora i els sectors popular del nostra país, pensada per que res pugui seguir igual i el canvi comenci a ser una realitat
Salut i bona feina

Joan Josep Nuet i Pujals
Coordinador General d’Esquerra Unida i Alternativa

19 gener 2017
by Nuet
Comentaris tancats a Informe davant el Tribunal Constitucional sobre la resolució del Parlament sobre Referèndum

Informe davant el Tribunal Constitucional sobre la resolució del Parlament sobre Referèndum

TC
AL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL

Carme Forcadell i Lluís, Presidenta del Parlament de Catalunya, Lluís Maria Corominas, vicepresident primer, Anna Simó, secretària primera, Joan Josep Nuet, secretari tercer i Ramona Barrufet, secretària quarta, en la qualitat de membres de la Mesa del Parlament de Catalunya, davant del Tribunal Constitucional, compareixen i

DIUEN

Que en data 20 de desembre de 2017 ens han notificat resolució del Ple del Tribunal Constitucional de 13 de desembre de 2016, dictada en incident d’execució de Sentència del TC, promogut pel Govern de l’Estat, sobre la Resolució 306/XI del Parlament de Catalunya de 6 d’Octubre de 2016.
Que en la mateixa notificació, se’ns requereix perquè en els següents 20 dies hàbils emeti els corresponents informes, als efectes de l’article 92.4 de la LOTC sobre si les actuacions parlamentàries que donaren lloc a l’aprovació de la Resolució 306/XI del Parlament de Catalunya de 6 d’octubre de 2016, han contravingut la STC 259/2015 de 2 de desembre, l’ITC 141/2016, de 19 de juliol, la provisió d’1 d’agost de 2016 i l’ITC 170/2016, de 6 d’octubre.
Que tot i que els informes corresponen a tots i cadascun dels requerits, es presenta un sol escrit conjunt, ja que el motiu del requeriment és respecte a actuacions que els sotasignats hem fet com a membres de la Mesa del Parlament i tots hem pres les mateixes decisions.

Que per a complir amb aquest requeriment, davant d’aquest Tribunal presentem el següent

INFORME

Resposta al requeriment

El TC ens requereix sobre si les actuacions parlamentàries prèvies que van donar lloc a l’aprovació de la Resolució 306/XI de 6 d’octubre han contravingut la STC i les interlocutòries citades abans; en aquest sentit, entenem que se’ns demana com a membres de la Mesa, i per tant, la resposta rau en les actes de la Mesa d’aquesta legislatura i que posem a disposició del Tribunal. Per a sintetitzar, no consta cap inadmissió d’iniciatives dels grups parlamentaris en què el fonament fos l’incompliment o una contravenció de la STC i interlocutòries citades. La única referència entre aquesta Resolució i el TC són les peticions de reconsideració efectuades en data 5 d’octubre de 2016, en concret als números de registre 37724, 37735 i 37737, en què els grups parlamentaris socialista, popular i de ciutadans respectivament, plantejaven la possible contravenció de la STC 259/2015, de l’ITC de 19 de Juliol de 2016 i de la providència d’1 d’agost del mateix any. Cap d’elles plantejava la contravenció de la ITC 170/2016 perquè aquesta no era coneguda pels grups ni per la Mesa ni quan es va fer l’admissió de les resolucions a la Mesa del dia de 5 d’octubre ni quan es va resoldre la reconsideració per resolució motivada en la Mesa del dia següent, tal i com acrediten les actes.
La resposta al que ens requereix el Tribunal, és clara i consta en les actes de la Mesa dels dies 5 i 6 d’octubre de 2016: no s’ha contravingut ni la Sentència ni la interlocutòria ni la providència en les actuacions parlamentàries que van dur a l’aprovació de la Resolució esmentada.
Tanmateix, ens ratifiquem en l’admissió a tràmit de data 5 d’octubre i en totes les consideracions que es van fer en la Resolució Motivada de 6 d’Octubre de 2016 que va desestimar les peticions de reconsideració que es van plantejar a la Mesa en el Ple sobre el Debat d’orientació política general.
Tot això complint estrictament les funcions, i aplicant els terminis i els procediments que preveu el RPC per a la Mesa del Parlament i els grups parlamentaris: es tramita una iniciativa per part d’uns grups parlamentaris en el marc del debat d’orientació política del Govern, s’admeten a tràmit si compleixen el reglament, els grups parlamentaris que posen en dubte el compliment de la legalitat poden demanar la reconsideració i la Mesa resol finalment de manera motivada aquestes peticions. Si els grups parlamentaris que han demanat la reconsideració consideren que s’ha contravingut algun precepte constitucional, tenen la figura del recurs d’empara en aquest Tribunal com a darrer recurs per fer el control de constitucionalitat. Tot això en exercici de les funcions pròpies del Parlament de Catalunya per a garantir els drets fonamentals dels representants legítims de la ciutadania.
Tot i que aquí mateix podria acabar aquest informe, i davant l’argumentació del Govern de l’Estat espanyol a través de dos organismes de dependència orgànica de l’executiu polític espanyol, l’advocacia de l’Estat i la Fiscalia, on es vol vehicular una discrepància política utilitzant al Tribunal Constitucional per unes funcions que no li pertoquen, ampliem aquestes consideracions inicials amb els següents fonaments.

Primer.- NATURALESA DE L’ACTE, COMPLIMENT DE LEGALITAT I PROTECCIÓ DE DRETS FONAMENTALS

A) NATURALESA DE L’ACTE I COMPLIMENT DE LA LEGALITAT

La Resolució que és objecte del present incident d’execució promogut pel Govern de l’Estat espanyol a través de l’advocacia de l’Estat, forma part d’un acte de naturalesa parlamentària: “el debat sobre l’orientació política general del Govern”. Aquest debat és una eina bàsica del parlamentarisme, i un instrument per a vehicular els drets fonamentals de la llibertat d’expressió i el dret de participació previstos en els articles 20 i 23 de la CE i garantits pel Conveni Europeu dels Drets Humans. És un debat que té prevista una substanciació específica, que és preceptiu quant a la seva celebració, que es duu a terme d’una manera obligada a l’inici del període de sessions de setembre. Alhora, permet al Govern exposar al Parlament la seva orientació política, sotmetre-la al debat del pluralisme que representen tots els grups parlamentaris com a electes representants de la ciutadania i que, finalment, es sotmet al participació i control polític de la pròpia cambra a través de propostes de resolució.
Interessa a aquest diputat fer notar al Tribunal que és un acte de naturalesa parlamentària que no té cap vinculació amb actes anteriors, que és nou en cada període de sessions de setembre i que expressa els valors democràtics més arrelats de participació, llibertat d’expressió, representació i pluralitat política sense cap altra limitació que els que marca el propi reglament del Parlament quant a les formalitats que es preveuen en els article 151 i 152:

Article 151.1: “A l’inici del període de sessions de setembre, el Ple, en una convocatòria específica té un debat sobre l’orientació política general del Govern.”.

Article 152.1: “Una vegada finit el debat, la Mesa del Parlament fixa un termini, que no pot ésser superior a vint-i-quatre hores, en el qual els grups parlamentaris poden presentar propostes de resolució. La Mesa admet les que són congruents amb la matèria que ha estat objecte del debat ….”.

De la lectura d’aquests articles es conclou que la legalitat es va complir en tot moment en la tramitació parlamentària de les propostes de resolució ja que l’únic requisit que imposa el reglament és la congruència de les propostes amb el debat.
Alhora, cal dir que aquest acte de naturalesa parlamentària suposa també l’expressió d’una voluntat i declaració polítiques tan del propi Govern com dels grups parlamentaris en el lloc on aquests s’han de produir, al Parlament de Catalunya. L’admissió a tràmit de la proposta de resolucions del debat de política general, en el marc del RPC, poden ésser objecte de control jurídic per part dels propis grups, com així va ésser a través de les tres peticions de reconsideració i de constitucionalitat per part del propi TC; i també de control polític posterior de les resolucions en ser aquestes actes declaratius que no tenen transcendència jurídica, ja que calen d’altres actes del propi poder legislatiu o del poder executiu per a tenir rellevància obligacional i efectes vinculants.
Per reblar aquesta anterior consideració, s’ha de fer notar al Tribunal que la regulació d’aquest apartat Tercer del RPC “Els debats generals sobre l’acció política i de Govern” es troba dintre del Títol IV de l’esmentat RPC, concretament del capítol tercer que s’anomena “L’impuls i el control de l’acció política i de Govern”. Aquest debat d’orientació política general, jurídicament, s’ha d’entendre com un tot: des de la intervenció del President i el Govern fins a les propostes de resolució dels grups parlamentaris; la resolució finalment aprovada, no prové de cap acte anterior del propi parlament ni hi té cap vinculació jurídica. Alhora, i com s’ha apuntat, la resolució, forma part d’aquest impuls i control i és un conjunt de pronunciaments polítics que per tenir efectes, s’han de concretar per l’executiu o pel propi Parlament en iniciatives jurídiques diferents d’aquest debat i resolució i que, si es produeixen, constituiran actes jurídics nous, també sotmesos al control reglamentari, de legalitat i de compliment de sentències i interlocutòries del TC. Per tant, , aquest debat queda fora de l’àmbit legislatiu, que sí que té efectes vinculants i que es regula en un altre capítol del propi RPC.
La prova fefaent d’aquesta pluralitat política i no limitació de plantejaments en l’opinió i orientació política es va veure en el propi Ple que va aprovar la Resolució que ara és objecte d’aquest incident d’execució; així, i tal com es recull en la resolució motivada que desestima les reconsideracions plantejades pels grups parlamentaris de Ciutadans, Partit dels Socialistes de Catalunya i popular de Catalunya, tots els grups van fer les seves propostes de resolució i cap d’elles va ser inadmesa per manca de congruència amb el debat ni per cap altre motiu. S’adjunten al present informe les que a tall d’exemple es van citar en la resolució motivada, corresponent als grups citats i que tenen un contingut que reflecteix la situació política actual a Catalunya des del seu legítim plantejament. Com es diu en la Resolució Motivada, aquestes propostes de resolució també parlen de la situació política a Catalunya, del debat al voltant del procés constituent, del referèndum, etc. Admetre’n unes i no les altres pel contingut polític, en un debat que ha de ser això, d’orientació política, és suprimir la democràcia a través de les eines que té el Govern de l’Estat espanyol. D’igual manera, el grup parlamentari de Catalunya Sí Que es Pot, Junts pel Sí i la Candidatura d’Unitat Popular-Crida Constituent també en van presentar i la resolució finalment aprovada, inclou 61 de les propostes que es van presentar.
Tal com es raonarà més endavant, en cap cas la Mesa en compliment d’una Sentència judicial pot acceptar en un debat d’orientació política general, amb aquesta naturalesa parlamentària i protecció com expressió de l’exercici de drets fonamentals, limitar alguns continguts i d’altres no. De fet, aquesta limitació de les funcions de la Mesa, permet garantir els drets de tots els grups parlamentaris, també dels qui van plantejar les reconsideracions en cas que els seus plantejaments polítics també fossin qüestionats i no per això es sotmetrien a la subjectivitat de la Mesa. Aquesta funció de control de constitucionalitat en funció de la matèria està reservada només al propi TC.
La jurisprudència, la doctrina, el dret comparat i la protecció dels drets de participació i llibertat d’expressió han portat a interpretar amb ben poques excepcions, que en un Parlament es poden defensar de manera declarativa qualsevol idea, posició política o ideologia, encara que els plantejaments ultrapassin el marc jurídic vigent. És per això que fora d’una prohibició expressa, que no és el cas que ens ocupa ja que com s’ha dit és un acte parlamentari nou i diferent dels anteriors, no es pot fer una analogia amb una vis expansiva, encara que els plantejaments fossin similars a d’altres casos (que tampoc és així en aquest incident d’execució). S’ha de preservar la base que inspira el parlamentarisme, la llibertat d’expressió i la separació de poders.
Cal assenyalar que el debat sobre l’orientació política general s’ha d’entendre com un tot: no es pot separar el plantejament del Govern de les propostes de resolució que proposen els grups parlamentaris i amb la Resolució finalment aprovada. Per tant, no es pot fer una censura prèvia i preventiva de les idees invocant una pretesa desobediència de Sentències i interlocutòries de casos anteriors. El debat de les idees no pot tenir límits. No admetre una proposta de resolució en aquest cas equivaldria a no permetre tampoc la intervenció del President i la resposta dels diferents grups parlamentaris.
Aquest debat és doncs un acte de naturalesa política, on s’expressen o debaten opinions de la Cambra però no tenen la força d’obligar pròpia de les lleis. Per tant, no tenen el poder de vincular jurídicament els ciutadans i els poders públics, d’originar relacions jurídiques o de crear drets o imposar deures exigibles.
La conseqüència d’aquesta naturalesa política apuntada, és que les resolucions parlamentàries com les del debat de política general són molt diferents per naturalesa i efectes de les de naturalesa administrativa, ja que aquestes poden tenir efectes jurídic vinculants, la qual cosa és rellevant en cas d’incompliment de les resolucions judicials que les afecten. En el cas que ens ocupa, l’advocacia de l’Estat tracta actes de naturalesa política com si fossin de naturalesa administrativa i la conseqüència és que demana que la Mesa en base en un hipotètic incompliment de resolucions del TC faci censura de determinades idees polítiques.

B) LA PROTECCIÓ DELS DRETS FONAMENTALS

És per això especialment important assenyalar la relació entre llibertat d’expressió, dret de participació i inviolabilitat i la protecció que en el nostre sistema jurídic hi trobem.
Cal recordar el contingut de l’article 57.1 de l’EAC i 21 del RPC quan estableix que els membres del Parlament són inviolables pels vots i les opinions que emetin en l’exercici del càrrec. Els membres de la Mesa en exercir les nostres funcions pròpies de la nostra responsabilitat, estem davant d’actes de naturalesa parlamentària. L’efecte de la inviolabilitat és la d’excloure qualsevol responsabilitat, especialment la penal. La jurisprudència, ha estat clara respecte aquesta prerrogativa i només n’exclou els actes aliens a la funció política del Parlament, que no és el cas. Citem la STC 243/1988, 51/1985 i 30/1997, entre d’altres.
La inviolabilitat parlamentària està estretament lligada a la llibertat d’expressió i al dret de participació dels electes. Com s’ha dit abastament en aquest informe, no permetre algunes de les opinions al debat de política general utilitzant la Mesa com a censura prèvia, incideix en la llibertat d’opinió política i en aquest àmbit no hi caben restriccions. En aquest sentit, el propi TC assenyala en la seva Sentència 136/1999 que els drets dels article 20 (llibertat d’expressió) i 23 (dret de participació dels representants polítics) contribueixen a l’uníson als processos de configuració i exteriorització del poder polític democràtic, raó per la qual cal garantir la màxima llibertat i els millors mitjans per tal que els representants i els grups puguin fer arribar als electors qualsevol mena d’opinió. També força escaient en el nostre cas: com es pot fer arribar a l’electorat la pluralitat d’opinions en un debat d’orientació política general si la Mesa en prohibeix algunes?
No tan sols el TC sinó també el TEDH han declarat que la llibertat d’expressió val tan per la difusió d’idees i opinions “favorables” sinó també “…per aquelles que són contràries, xoquen o inquieten l’Estat o una part qualsevol de la població…” (STC 235/2007 i STEDH de 24 de febrer de 1997. Aquesta literalitat no podria ser més escaient en el nostre cas. En el mateix sentit, la STC 177/2015 recull la doctrina establerta pel mateix TC i el TEDH sobre el significat especial de l’opinió política protegit a la CE a l’article 20 i al Conveni Europeu dels Drets Humans a l’article 10, “…es especialment emparable quan l’exerceix un representant polític…”. La llibertat d’expressió presenta uns marges especialment valuosos quan l’exerceix una persona escollida pel poble ( per totes, STEDH de 15 de març de 2011).
La STEDH de 27 de febrer de 2001 (Jerusalem vs Àustria) declara que “…en una democràcia el Parlament o qualsevol cos similar són els fòrums essencials del debat polític. Hi ha d’haver raons molt poderoses per la ingerència en la llibertat d’expressió que s’hi exercita…”.
Tal com s’ha apuntat anteriorment, la llibertat d’expressió i la inviolabilitat parlamentària estan íntimament relacionades i així ho recull l’article 10.2 del CEDH i ho empara la STEDH en la sentència de 16 de setembre de 2014 (Szél i altres vs Hongria) establint que tots dos drets contribueixen a protegir la llibertat d’expressió en seu parlamentària, a mantenir la separació dels poders legislatiu i judicial, i a garantir la democràcia política efectiva, que és una de les pedres angulars del sistema de la Convenció Europea, especialment quan tendeixen a protegir l’autonomia parlamentària (apartat 42 de la STEDH).
En resum, la doctrina del TEDH a la prerrogativa de la inviolabilitat com a garantia de la irresponsabilitat jurídica, hi afegeix la protecció que deriva de la llibertat d’expressió en estreta relació amb un altre dret fonamental, el de participació política. Aquesta interrelació entre la llibertat, els representants polítics i la inviolabilitat és motiu d’especial protecció per part de l’esmentat Tribunal.

2.- L’INCIDENT D’EXECUCIÓ: INADEQUACIÓ DE LA PETICIÓ DE L’ADVOCACIA DE L’ESTAT

El Govern de l’Estat fa un ús barroer de la figura de l’incident d’execució. Queda palès que com a actes jurídics, res tenen a veure la Resolució I/XI, les conclusions i l’informe de la Comissió d’estudi del Procés constituent i la seva posterior ratificació, amb el debat de política general. Des d’una vessant parlamentària, tampoc. La primera és una Resolució aïllada plantejada en un Ple, la segona una Comissió regulada expressament al RPC i la tercera una ratificació política feta en el marc d’un Ple. En canvi, el debat d’orientació política general és un acte jurídic distint dels anteriors, amb unes normes pròpies i diferents i amb una funció també ben diferent a les anteriors. Per tant, entenem que no es dóna la vinculació que suportaria la continuïtat d’un incident d’execució. Amb aquesta interpretació extensiva, cap nova iniciativa del Parlament de Catalunya seria estrictament nova, ja que l’amplitud del plantejament de la Resolució I/XI i de la Comissió d’estudi abasten tot el que es pot parlar sobre el futur de Catalunya.
Aquesta relació es pot establir en el plànol polític perquè tan la Resolució 1/XI com les conclusions de la comissió d’estudi del Procés Constituent són omnicomprensives, ho abasten tot des d’una vessant política. Però no pot establir-se vinculació jurídica en el sentit que no es pot considerar el debat de política general com un acte d’execució, ni de continuació de la Resolució de l’inici de legislatura ni de la Comissió d’estudi ja que no hi ha cap vincle amb una posterior iniciativa parlamentària en el sentit que aquesta darrera desenvolupa o executa les anteriors. Com ja es va apuntar en l’informe dels lletrats del Parlament d’1 de setembre de 2016, en l’àmbit parlamentari les propostes i iniciatives tenen un marcat caràcter autònom, com correspon a la naturalesa de la institució i de les seves funcions. Aquesta autonomia i independència jurídica de les iniciatives respecte actes anteriors de la pròpia cambra afecta també als efectes que es puguin derivar d’una sentència dictada en relació a un acte parlamentari previ i amb la seva obligació de compliment. La connexió en l’àmbit polític no ho és en l’àmbit jurídic en aquest cas, ja que no hi ha dependència jurídica entre els tres actes o iniciatives citades.
Això no vol dir que les resolucions del debat de política general no puguin ésser matèria de control ex novo per part del TC. Però utilitzar la figura de l’incident d’execució per actes jurídics no vinculats, persegueix només un ús indiscriminat d’aquesta figura jurídica per arribar a un plantejament de desobediència que avali l’atac al parlamentarisme, a la discrepància política, a la llibertat d’expressió i la separació de poders.
Finalment, cal assenyalar també l’ús processal inadequat que l’advocacia de l’Estat fa de l’article 161.2 de la CE i que el TC li ha permès, admetent un incident d’execució i una suspensió de les resolucions referides que no tenen cap base jurídica: la impugnació directa d’una resolució no pot atribuir-se a l’executiu més enllà dels supòsits excepcionals que preveu la Llei, en què no estan inclosos els incidents d’execució a sentències del Tribunal Constitucional.
Es trasllada a l’executiu una capacitat que sí té el propi TC i que no ha exercit. Que el Govern de l’Estat pugui fer ús d’aquesta capacitat i que el Tribunal Constitucional li ho permeti, és aplanar-se als desitjos de l’executiu i referma la constatació de manca de separació de poders. En l’informe d’al·legacions que van presentar els lletrats del Parlament de Catalunya respecte la ITC de 19 de juliol i la posterior providència, ja s’esmentava aquesta qüestió , que no va ser resolta pel Tribunal Constitucional en la ITC 170/2016. Esperem que en aquesta ocasió sí que hi hagi un pronunciament.

3.- EL TEST D’ADMISSIÓ DE LA MESA DEL PARLAMENT

La Mesa del Parlament en aquest cas ha fet doncs el què li pertocava i s’ha de respectar i defensar les funcions que tenen les Meses dels Parlaments i la seva independència alhora d’exercir-les.
Quan una iniciativa és presentada, la Mesa fa el que s’anomena un test d’admissió que es regula en l’article 37.2 lletra d del RPC, en aquest cas amb les especificitats que recullen els articles esmentats anteriorment pel debat d’orientació política general.
La doctrina general establerta pel propi TC i consolidada fins ara és que el límit que té la Mesa en la seva funció d’admissió a tràmit de les iniciatives parlamentàries és que no pot incloure un control que vagi més enllà de la verificació del compliment dels requisits formals i, en aquest cas concret, de la congruència de les propostes amb el debat. Així ho corroboren, entre d’altres les STC 124/1995, 38/1999, 107/2001, 40/2003, 88/2012, 42/2014, 202/2014 i 1/2015.
Els advertiments del TC presenten un grau tal d’amplitud i generalització, que si s’interpreten de manera extensiva, posen en risc la base de l’autonomia parlamentària, el dret de participació, el pluralisme polític i la llibertat d’expressió.
El Govern de l’Estat pretén que incloem en aquest test d’admissió l’anàlisi del compliment de les Sentències i interlocutòries del TC. Això comporta un fet excepcional d’entrada. En els darrers anys, tan el TC, com els informes dels serveis jurídics del Parlament han coincidit en eliminar qualsevol mena de valoració material, de subjectivitat de les Meses dels Parlaments. Només s’ha excepcionat aquest criteri general quan una llei preveu que la Mesa ha de fer aquesta valoració. Així es preveu en la llei que regula les iniciatives legislatives populars i així s’ha anat aplicant.
Si la Mesa ha d’entrar a valorar el compliment de la STC i interlocutòria, ha de ser amb caràcter limitat. En les situacions en què la iniciativa permet interpretacions diferents o alternatives a la reiteració o desenvolupament de les resolucions afectades o calgui la interpretació subjectiva dels membres de la Mesa, l’excepció en aquests casos ha de cedir clarament a favor de l’aplicació de la regla general d’admissió ja que sinó s’afectaria el ius in officium dels diputats que té com a fonaments drets fonamentals protegits a nivell europeu, en la CE i en l’EAC. Reforça aquesta interpretació tres arguments més: que estem en un debat declaratiu, com és el d’orientació política; que és un acte jurídic i parlamentari nou, que no executa ni en continua cap d’anterior i, finalment, que no hi ha una prohibició o mandat concret d’un Tribunal (impossible d’existir perquè era un acte nou). El debat sobre l’orientació política no pot contravenir cap sentència o resolució judicial per totes les raons que s’han expressat.
Per tant, la Mesa ja l’ha fet aquesta anàlisi, com es reflecteix en el punt cinquè de la Resolució Motivada:
“Aquesta Mesa no considera que cap de les resolucions citades pels grups que demanen la reconsideració estigui concernida pels requeriments el Tribunal Constitucional, però en el cas que fos així, la col·lisió jurídica entre un requeriment genèric referit a actes anteriors (i concretats en una resolució inicial declarativa i una comissió d’estudi que va finir els seus treballs abans de la suspensió) i els drets de participació, d’iniciativa i de llibertat d’expressió dels diputats, en un debat de política general, s’ha d’interpretar clarament en favor d’aquests darrers.”

El que no es pot entendre és que fent la Mesa totes les funcions que li pertoquen en el test d’admissió, es persegueixi a la Mesa, envaint la separació de poders i inclús es demana que es derivin responsabilitats penals. Aquest plantejament per part dels òrgans al servei del Govern de l’Estat és d’una gravetat democràtica sense precedents a la jove democràcia espanyola i d’una ridiculesa política i jurídica ben gran. És a dir, s’ha fet tot el què ha de fer la Mesa, però quan entrem a valorar el contingut material per si s’incompleix o no, només podem prendre una decisió, la de no admetre, ja que en cas contrari, se’ns porta directament a la via penal. Això no fa reflexionar als membres d’aquest Tribunal sobre el que se’ns demana a la Mesa del Parlament de Catalunya?
Alguns dels avui sotasignats, ja vam alertar en l’informe que derivava de la providència d’1 d’agost de 2016 sobre la vaguetat dels mandats de les interlocutòries i de la impossibilitat de fer una interpretació extensiva de la STC 259/15, i vam demanar una major concreció per part del TC, que no les va tenir presents en la resolució posterior. Encara que tinguem la impressió que ara l’evacuació d’aquest informe és un tràmit que exigeix l’article 92.4 i que el TC ja ha pres la seva decisió a redós de les peticions d’una força política determinada, seguim demanant que ho tingui en compte.

4.- ANÀLISI DE LA STC 259/2015, DE LA ITC 141/2016 DE LA PROVIDÈNCIA D’1 D’AGOST DE 2016 I DE LA ITC 170/201

Tot i que ja se n’ha fet esment en els apartats anteriors, cal recordar la incidència de les esmentades resolucions, a més dels fonaments expressats, en especial al de la naturalesa parlamentària de l’acte (iniciativa sense cap vinculació jurídica amb actes anteriors, nova i de naturalesa declarativa).
Respecte a la STC 259/2015, cal recordar que declarava nul.la la Resolució 1/XI del Parlament de Catalunya. Fem avinent que en aquesta STC en la que es basa bona part de l’argumentació de l’advocacia de l’Estat, no es feia cap advertiment exprés i concret en la part resolutiva o en els fonaments jurídics respecte al capteniment a seguir per la Mesa en la futur activitat del Parlament relacionada amb la resolució. Com s’ha dit, l’esmentada resolució abasta totes les matèries que pot debatre el Parlament de Catalunya quan es parla del seu futur, i, per tant, no se’n pot fer una lectura expansiva tal com apunten tots els informes fets pels servis jurídics del Parlament, com s’argumenta en els següents punts d’aquest informe i s’ha d’analitzar en cada cas si es dóna o no aquesta contravenció, sens perjudici de l’ulterior control de constitucionalitat per part del propi TC.
Quant a la ITC 141/2016 i la providència, cal recordar que la Comissió d’Estudi del procés constituent va acabar els seus treballs el 19 de juliol, abans de qualsevol resolució del TC sobre el seu contingut i, per tant, no podia incomplir la STC 259/2015. A més, el seu contingut era d’estudi, sense que d’aquesta comissió se’n pugui derivar cap efecte, mandat o desenvolupament amb vinculació jurídica amb actes o iniciatives posteriors, i menys cap a un debat d’impuls i opinió política.
Finalment, la Mesa no podia tenir en consideració la ITC 170/2016 perquè l’admissió a tràmit de les propostes de resolució és anterior (5 d’octubre la Mesa, 6 d’octubre la ITC) i en la desestimació de les reconsideracions per resolució motivada, no s’havia comunicat ni era coneguda per cap membre de la Mesa. Sembla que l’advocacia de l’Estat dubta d’això, però només cal comprovar les dates ( l’admissió a tràmit es produeix abans de la ITC) i el contingut de les propostes de reconsideració, de les actes de les Meses i de la Resolució motivada, on cap grup parlamentari ni cap membre de la Mesa l’esmenta, pel motius exposats i fàcilment acreditables.

5.- SOBRE EL POSICIONAMENT DELS SERVEIS JURÍDICS DEL PARLAMENT

Adjuntem en el present informe les notes, informes i comentaris fets a Mesa per part dels serveis jurídics del Parlament en aquest darrer any. L’argumentació i el posicionament dels lletrats del Parlament en aquest darrer any ha estat constant i unívoc. Tan en les notes, en els advertiments verbals, en els informes i en les al·legacions presentades davant el TC, el posicionament és el mateix: la Mesa en fer el test d’admissió només pot fer un control formal i/o de procediment en l’admissió i qualificació. A partir de la STC 259/2015, el lletrat major del Parlament fa un extens informe en data 15 de desembre de 2015, que té continuïtat en les notes informes i al·legacions posteriors on es pot apreciar l’excepcionalitat perquè la Mesa pugui analitzar el contingut material. Aquest és el criteri que ha seguit la Mesa: la no aplicació expansiva de la STC 259/XI, ja que conculcaria drets fonamentals i el propi EAC, excepte quan s’insta directament a la desobediència al TC.
Les notes o advertiments que hi ha hagut, sempre han estat oberts, mai concloents i sempre en condicional.
Respecte a les resolucions objecte d’aquest incident d’execució, cal fer notar al Tribunal que no consta cap informe negatiu. Tampoc cap advertiment en la Mesa on es va substanciar l’admissió de les propostes de resolució, el dia 5 d’octubre de 2016 ni tampoc cap informe ni advertiment per part del lletrat major o del secretari general abans de resoldre i votar la resolució motivada. L’advertiment que consta a la Mesa del dia 6, com queda clarament palesat en la pròpia acta, es produeix quan ja s’havia desestimat les reconsideracions presentades i sempre amb un caire informatiu respecte el que podria fer el TC (“…el TC podria…).
Finalment, cal assenyalar que encara que hi hagués algun informe negatiu, que no és el cas, les funcions dels serveis jurídics són d’assessorament de la Mesa i de la Presidenta. Els informes no són ni preceptius ni vinculants en cap cas.

6.- SOBRE LA PETICIÓ DE RESPONSABILITATS PENALS.

Finalment, tot i que el Tribunal Constitucional no fa cap pronunciament sobre la petició de l’advocacia de l’Estat de deduir testimoni de particulars als cinc membres de la Mesa que vam avalar l’admissió de les propostes de resolució, la pròpia fiscalia ja s’hi ha referit en el seu escrit i cal pronunciar-s’hi.
Volem assenyalar que ens sorprèn que el Tribunal Constitucional no entri a valorar la petició de mesures penals que planteja el Govern de l’Estat espanyol per a cinc membres del Parlament de Catalunya. El TC no pot auto inhabilitar-se quan hi ha una petició de mesures penals quan el què es discuteix és de la protecció de dos drets fonamentals per part de la Mesa del Parlament: la llibertat d’expressió i el dret de participació. Aquesta empara li correspon precisament al TC i deixar d’exercir les seves funcions és posar tot el procediment en mans del Govern espanyol en la seva pretensió conculcar aquets drets fonamentals. La iniciativa és del Govern de l’Estat presentant l’incident d’execució a través de l’advocacia de l’Estat, es permet fer un ús que no li correspon de l’article 161.2 d’aplicació automàtica, e demana es dedueixi testimoni de particulars per obrir la via penal i finalment presentarà una querella a través de la fiscalia de l’Estat, de dependència també orgànica del Govern espanyol: el TC no hi té res a dir respecte els drets fonamentals que defensa la Mesa del Parlament?
Denunciem l’ús constant de l’amenaça penal, manera indiscriminada per part del poder executiu envers del poder legislatiu, dels representants legítims dels ciutadans. Quan parlem de l’advocacia de l’Estat i de la fiscalia en aquest escrit, en realitat qui està instant la via penal de manera constant contra les funcions atribuïdes al Parlament de Catalunya, als seus òrgans i als seus representants, i alhora, contra unes idees i uns electes, és el Govern de l’Estat espanyol, que vol eliminar la controvèrsia política a Catalunya prohibint el debat i inhabilitant a tothom que vulgui exercir la democràcia més bàsica.
El dret penal en els ordenaments jurídics on hi ha un arrelament democràtic és i ha de ser la ultima ratio sempre. En el cas que ens ocupa, ni tan sols s’ha analitzat el fons de la qüestió i, a més, com s’ha dit, neguem la vinculació jurídica entre l’acte parlamentari del debat de política general i els anteriors. Per tant, plantejar d’entrada accions penals, no és sinó una manera barroera del Govern de l’Estat, usant dos instruments de part i subjectius com són l’advocacia i la fiscalia per coartar la llibertat dels electes catalans i condicionar les decisions del poder legislatiu.
Els diputats i, per tant, els membres de la Mesa, estan també emparats per la prerrogativa de la inviolabilitat que ve a protegir la l llibertat d’expressió i el dret de participació, com s’ha assenyalat a l’apartat primer, lletra b.
A més, les mesures penals en un incident d’execució, estan pensades per l’àmbit administratiu, per obligar a complir al qui no vol complir una determinada ordre judicial. No és el nostre cas. L’acte parlamentari és nou i diferent a qualsevol anterior, i ja s’ha produït. És un acte essencialment polític i sense tenir efectes jurídics vinculants. Aquest acte admet el control constitucional, per la via de l’empara després de denegar-se la reconsideració a través dels grups parlamentaris que la van sol·licitar i admet el recurs d’inconstitucionalitat. La via aquí utilitzada, l’incident d’execució, entenem que estaria reservada per altres casos, com s’ha apuntat.
Tanmateix, el que no podem acceptar és que l’exercici de les funcions d’admissió i qualificació de la Mesa comportin responsabilitats penals quan a l’executiu central no li sembli correcte la decisió que es prengui. És una utilització abusiva dels instruments que el poder executiu té al seu abast i el poder judicial no pot acceptar ésser una corretja de transmissió dels mateixos; ans al contrari, ha de ser el garant de la separació de poders i preservar les funcions del poder legislatiu. No oblidem que s’arriba fins aquí sempre per actes declaratius que expressen idees polítiques, cap acte legislatiu i amb efectes vinculants respecte la ciutadania. Aquests darrers, si es donen, ja tenen el seus mecanismes de control en democràcia. Anul·lar la llibertat d’expressió i inhabilitar al poder legislatiu en base a una suposada desobediència en un incident d’execució és un suport molt feble que no aguanta cap test democràtic.
Aquesta defensa de les funcions de la Mesa hauria de ser feta pels propis Tribunals, amb el Tribunal Constitucional al capdavant. Quan el que es busca no és el compliment de la legalitat sinó anul·lar la discrepància política fent un mal ús dels Tribunals, el què protegir no és la voluntat del Govern de l’Estat sinó la democràcia. La Mesa ha de garantir que es puguin expressar tots els plantejaments polítics, inclosos els que ultrapassen el marc constitucional. I amb aquest exercici de la llibertat d’expressió en un debat d’orientació política, sense transcendència legislativa, es perfecciona la qualitat democràtica d’un país i d’un Estat. Si no es permet, si es persegueix a qui ho permet, la democràcia desapareix, i el marc polític té un altre nom, no democràcia.

DEMANA

Que tingui per evacuat el tràmit requerit en la notificació assenyalada en l’encapçalament d’aquest escrit, i en els seus mèrits resolgui DESESTIMAR l’incident d’execució plantejat pel Govern de l’Estat espanyol, emparant d’aquesta manera la separació de poders, la diversitat i pluralitat política, la llibertat d’expressió i el dret de participació dels representants polítics.

Palau del Parlament, 17 de gener de 2017.

26 octubre 2016
by Nuet
Comentaris tancats a Intervenció, al Parlament de Catalunya, a la Proposició de llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme

Intervenció, al Parlament de Catalunya, a la Proposició de llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme

Proposició de llei de reparació jurídica de les víctimes del
franquisme (debat de totalitat)

202-00029/11

La presidenta
A continuació té la paraula el senyor Joan Josep Nuet, en representació del
Grup Parlamentari Catalunya Sí que es Pot.
Joan Josep Nuet i Pujals
Gràcies, presidenta. Bon dia a tothom. Aquest és un dels dies en què realment
val la pena ser diputat del Parlament de Catalunya. Vull agrair també, en nom
del meu grup parlamentari, la vostra presència a tots els que esteu aquí,
lluitadors i lluitadores antifranquistes, represaliats, represaliades, víctimes i
amics de les víctimes. Aquest és el vostre dia.
El Joan va passar l’Ebre amb disset anys. D’aquell dia recorda especialment
tres coses: feia calor, queien les bombes –les bombes dels feixistes– i,
sobretot, recorda la por, la por que un noi de disset anys pot tenir al mig de la
batalla. Ell era de la JSU…, bé, era dels pioners, perquè era tan jove que no el
van deixar ni tan sols agafar el carnet de la JSU, però allà estava, estava a la guerra. Va tornar derrotat. Sempre recorda que no va arribar a Gandesa, que
ho van intentar, però que no va ser possible.
Després, set anys als camps de concentració, als camps de treball: els càstigs,
la tortura… I ell va tenir molta sort, conduïa un camió i se’n va sortir bastant bé.
A casa l’esperava la Montserrat. La Montserrat, que també, quan recorda
aquells anys, sobretot recorda la gana. Quanta gana van passar! Després es
van casar i la família va tirar endavant. Ell encara va passar molts anys que
havia d’anar al cercle dels senyors, on hi havia la seu de la Falange, a passar
comptes amb els botxins.
El seu germà, el Maties, era comissari polític. Va estar davant de tots, tirant
trets. Després, quan el van agafar, el van condemnar a tres penes de mort,
com si a un home se’l pogués matar tres vegades. Va tenir sort. Encara avui no
sabem per què no el van matar. Va tornar a casa, on l’esperava l’Asunción.
L’Asunción era una dona extraordinària, sempre els va dir als feixistes pel seu
nom: «Feixistes.»
Són històries d’homes i de dones que van patir la repressió franquista, que a
alguns ens han fet com som i que són una part gloriosa de la història d’aquest
país.
El franquisme no va ser un règim autoritari, com ens vol fer creure l’Acadèmia
de la Història. El franquisme va ser un règim feixista i totalitari, va ser un règim
que destruïa les persones. I és bo recordar tot això, perquè tots aquests
homes, les dotzenes de milers d’homes i dones que van patir els més de vint
mil judicis del franquisme a Catalunya no eren delinqüents: eren lluitadors per
la llibertat; eren revolucionaris, anarquistes, comunistes, catalanistes; era gent
que va lluitar per la seva terra, per la seva família, per les seves idees. Molts
d’ells van morir i altres ho van passar molt malament els anys del franquisme,
però no eren delinqüents. Quan busquem en els arxius encara trobem els seus
judicis i tot el que es va dir d’ells. És hora potser que, per primera vegada, a la
història d’Espanya una institució democràtica digui «prou» i digui que aquells
judicis van ser una farsa, perquè fins ara encara ningú ho ha dit en aquest país.
I avui tenim la sort de ser part d’un parlament que ho dirà per primera vegada.
Ells van lluitar, van lluitar molt. Mai es van poder creure que la Llei d’amnistia,
per la qual tant van lluitar, es convertiria en una llei de punt final –mai. Ells, que
tant van lluitar, sabien que a Catalunya hi ha hagut diverses experiències. Aquí
hi va haver també un govern d’esquerres que, per primera vegada, va posar al
mapa la lluita per la memòria històrica d’aquest país d’una forma
institucionalment decidida. Ells sabien que la Llei de memòria històrica, que es
va aprovar el 2007, ja era la llei que se’ls va prometre que anul·laria els judicis
franquistes, però que això no va passar i no es va fer, i en aquell moment va
faltar molta valentia. Ells segueixen esperant aquest moment, un moment
important. Ells també van connectar amb noves generacions, les d’una
Catalunya que va seguir lluitant, recordant els que van lluitar a la guerra i als
primers anys dels franquisme. Vagues generals a la FORSA, d’AISCONDEL, la lluita
de les dones de Motor Ibérica, que es van tancar a l’església de Sant Andreu
de Palomar i que van trobar capellans que les van ajudar, capellans que els
parlaven de Catalunya d’una altra manera de com ho feia la jerarquia catòlica
del moment, que va justificar sempre els crims del franquisme.
Ells esperen. Però potser ha arribat l’hora, potser ha arribat la vostra hora,
companys i companyes, camarades, potser ha arribat avui la vostra hora.
Doncs, sí, sou una de les millors coses que ha donat aquest país. La generació
antifeixista, la generació antifranquista, els que avui pentineu cabells blancs,
esteu aquí amb nosaltres, i nosaltres estem amb vosaltres. Sí, sou d’allò millor
que ha donat aquesta terra.
Moltes gràcies.
(Aplaudiments forts i perllongats.)

13 setembre 2016
by Nuet
Comentaris tancats a Al Tribunal Constitucional

Al Tribunal Constitucional

TC
Al Tribunal Constitucional,

Senyor/Senyora,
El passat 18 d’agost d’aquest any, a la seu del Parlament de Catalunya, la funcionaria del cos d’auxili judicial de l’Administració de Justícia, la Sra. Montserrat Salvador Vela, em notificava la resolució del Ple del Tribunal Constitucional d’1 d’agost de 2016, dictada a l’incident d’execució de sentència promogut pel Gobierno de la Nación, sobre la Resolució 263/XI del Ple del Parlament de Catalunya, de 27 de juliol de 2016. En l’escrit de notificació m’advertia del meu deure d’impedir o paralitzar qualsevol iniciativa que suposi ignorar o eludir la suspensió acordada, advertint-me de les eventuals responsabilitats en què pugui incórrer, inclosa la penal. Finalment em requeria perquè en el termini de 20 dies hàbils emetés els corresponents informes als efectes de l’article 92.4 de la LOTC sobre si les actuacions parlamentàries que donaren lloc a l’aprovació de la Resolució 263/XI del parlament de Catalunya, de 27 de juliol de 2016, han contravingut la STC 259/2015 de 2 de desembre i la ITC de 19 de juliol de 2016.
Així doncs, passo a exposar el següent:
1. En primer lloc, he d’expressar que en el Ple del Parlament de Catalunya del 9 de novembre de 2015, en la votació que va aprovar la Resolució 1/XI “Sobre l’inici del procés polític a Catalunya com a conseqüència dels resultats electorals del 27 de setembre de 2015” i annexes, vaig votar de forma negativa. Vaig votar de forma positiva la proposta de resolució alternativa que va presentar el Grup Parlamentari de Catalunya Sí Que es Pot, que malauradament no va ser aprovada.

2. En segon lloc, que en el Ple del Parlament de Catalunya del 20 de gener de 2016, en la votació de la Resolució 5/XI “Creació de la Comissió Parlamentària d’Estudi del Procés Constituent” vaig votar de forma positiva, per estar d’acord amb els objectius de la Comissió i creient que de cap manera això contravenia la sentència del TC sobre la Resolució 1/XI (anomenada popularment 9N). Vull deixar clar que la proposta d’un “Procés Constituent” forma part del programa electoral amb que vaig concórrer a les Eleccions del Parlament de Catalunya del 27 de setembre del 2015 en les llistes de Catalunya Sí Que es Pot per la circumscripció de Barcelona.

3. En tercer lloc, que en el Ple del Parlament de Catalunya del 27 de juliol de 2016 en la votació que va aprovar la Resolució 263/XI “Conclusions de la Comissió d’Estudi del procés Constituent” vaig votar de forma negativa. Vaig votar de forma positiva la Proposta de Resolució, de conclusions alternatives, que va presentar el Grup Parlamentari de Catalunya Sí Que es Pot, que malauradament no va ser aprovada. En aquest Ple vaig prendre la paraula, donada la significació que el meu paper com a membre de la Mesa podia tenir en aquest assumpte i vaig dir:
“La presidenta:
Senyor Nuet.
Joan Josep Nuet i Pujals,
Ho creguin o no, em sap molt de greu haver de fer aquesta intervenció; però m’hi
veig abocat donades les decisions que s’han pres les darreres setmanes. Quan en
un tema de cabdal importància, com el que ara estem tractant, el sectarisme en la
seva gestió avança, els mètodes democràtics trontollen, pateixen. I avui els
mètodes democràtics estan trontollant. El principal mètode democràtic que tenim
no sé si està al Reglament d’aquesta cambra, però és el diàleg, parlar les coses.
Com a societat i com a Parlament, quan no hi ha diàleg i es tira pel dret, tot
trontolla. I en aquest moment alguns esteu tirant pel dret, al marge d’una part molt
important, no sé si majoritària o no, de la societat catalana.
Per tant, sí, estem en un moment excepcional, sigueu-ne conscients. I en un
moment excepcional, si en els mètodes no ens posem d’acord, no ens posem
d’acord en res.
Us demano que us ho repenseu. I us demano una altra cosa: dubteu de les vostres
conviccions, com jo dubto de les meves; li fareu un favor a la societat catalana.
Moltes gràcies”.

4. Lluny de poder-se interpretar a partir del sentit del meu vot negatiu, tant en la Resolució 1/XI del 9 de novembre de 2015 com en la 263/XI del 27 de juliol de 2016 estic convençut que el Ple del Parlament no vulnera cap precepte constitucional i en tot cas té dret a prendre i adoptar aquelles resolucions fruit de la iniciativa dels diputats i diputades i dels grups parlamentaris. En la STC 295/2015, de 2 de desembre, que va declarar la inconstitucionalitat i nul·litat de la Resolució 1/XI del Parlament de Catalunya del 9 de novembre del 2015, el TC no inclou com un element associat a la suspensió la prohibició expressa d’admetre a tràmit, per la seva presa en consideració o per al seu debat o votació en seu parlamentària, qualsevol iniciativa de caràcter legislatiu o de qualsevol altra índole que, directa o indirectament, pretengui donar compliment a la resolució suspesa, ja que de facto, la pretensió del Govern de l’Estat d’estendre els efectes de la suspensió a qualsevol iniciativa parlamentària que pugui tenir una “connexió” directa o indirecta amb el contingut de la Resolució podria provocar (cal recordar que dels annexos inclosos a la Resolució 1/XI suspesa es desprenen compromisos molt diversos en política social, una de les competències exclusives cabdals de l’autogovern de Catalunya) una paràlisi legislativa, en un moment de crisi econòmica en que precisament cal reforçar les iniciatives legislatives en aquesta matèria. Aquest seria un exemple, però podríem trobar-ne molts d’altres.

5. Cal recordar també el caràcter declaratiu de la Resolució 263/XI del 27 de juliol del 2016. No es pot tractar de forma anàloga a situacions en les quals la suspensió o la declaració d’inconstitucionalitat i nul·litat afecta a una llei o disposició de caràcter general. Des de la perspectiva del control de constitucionalitat, cal remarcar de manera especial la singularitat que presenten les resolucions parlamentàries com la 1/XI o 263/XI, que son fruit de l’exercici de la funció d’impuls de l’acció política i de govern. La doctrina parlamentària ha destacat des de fa temps que les resolucions aprovades en exercici d’aquesta funció són actes de naturalesa essencialment política que expressen una voluntat adreçada al Govern o a la ciutadania, únicament fiscalitzables per mitjà dels mecanismes de control polític establerts en els reglaments parlamentaris i que no tenen força legal d’obligar i tampoc la capacitat d’afectar l’ordenament jurídic o bloc de legalitat al qual estan subjectes amb caràcter general els poders públics i la ciutadania. Cal recordar, precisament, que segons l’article 55.2 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, és el Parlament de Catalunya el lloc idoni donada la seva naturalesa institucional on s’espera que es produeixin aquets debats, que són expressió del pluralisme polític realment existent a la societat catalana. És necessari, per tant, aplicar un criteri especialment mesurat en aquesta matèria, ja que si no fos així, es podria incórrer en una situació de desequilibri entre funcions institucionals del Parlament i del Tribunal Constitucional que cal evitar, impedint que la derivada de la STC 295/2015, de 2 de desembre, que va declarar la inconstitucionalitat i nul·litat de la Resolució 1/XI del Parlament de Catalunya del 9 de novembre del 2015, es converteixi en un qüestionament global de les funcions parlamentàries.

6. Les funcions parlamentàries estan directament connectades amb l’article 23 de la Constitució Espanyola, és a dir, amb el dret de participació política i d’iniciativa que defineix el ius in officium dels diputats i diputades i dels grups parlamentaris. Aquest dret es projecta també sobre les iniciatives que pot exercir el Govern davant el Parlament, perquè també l’afecta aquest ius in officium. És evident que el dret d’iniciativa està emparat en un dret fonamental i això fa que per la connexió que té amb el mandat representatiu hagi d’estar especialment protegit. En aquest sentit, el tribunal Constitucional ha emfatitzat que una vulneració del “ius in officium” ho seria també del dret de la ciutadania a participar en els assumptes públics per mitjà dels seus representants. Un altre aspecte important a considerar és la naturalesa del dret d’iniciativa parlamentària, que, en sí mateix, no conforma la voluntat del Parlament. El dret d’iniciativa és un dret a un procés parlamentari que, com a tal, pot sotmetre la iniciativa a eventuals modificacions i fins i tot a alteracions notables del seu contingut. Mentre no s’esgoti el procediment parlamentari només es produiran una tramitació i un debat que, per definició, han de poder ser lliures en seu parlamentària, tal i com ha reconegut el mateix TC (ATC 135/2004 i STC 42/2014), de manera que la voluntat del Parlament no s’expressarà fins el moment d’adoptar l’acte que posi fi al procediment. Com diu el TC, mentre no s’esgoti el procediment no hi pot haver altra inconstitucionalitat que la que resulti de la infracció de les normes que disciplinen aquest procediment, i per aquesta mateixa lògica, ha de ser aquest acte final del que s’ha de predicar una eventual infracció de l’obligació de compliment d’una decisió del TC.

7. La reflexió anterior encaixa perfectament amb la doctrina del Tribunal Constitucional sobre el text d’admissió a tràmit que poden fer les meses parlamentàries, doctrina que limita aquest test a la verificació dels requisits formals exigits a les iniciatives pel reglament i la llei i exclou que aquest acte de qualificació pugui comportar un judici d’oportunitat sobre el contingut de la proposta. Cal recordar que quan el TC s’ha referit a aquest control material, ho ha fet sempre com a potestat de les Meses i no pas com una obligació jurídica d’inexcusable compliment, ja que si la iniciativa pot ser sotmesa a modificacions substancials durant el procediment parlamentari, una exigència com aquesta podria incidir desproporcionadament sobre els ius in officium que empara la presentació de les iniciatives parlamentàries i el dret a ser debatudes. I en el cas de la idoneïtat del procediment aplicable, el TC també ha admès expressament que un procediment inicial pugui ser reconvertit en un de diferent durant la seva tramitació, singularment si s’aprecia finalment que el procediment idoni hauria de ser el d’una iniciativa de reforma constitucional (STC 103/2008 i ATC 135/2004). Recordar que la protecció de la Constitució està sempre garantida per la possibilitat de recórrer l’acte parlamentari definitiu davant el TC per la via del recurs d’inconstitucionalitat en el cas de les lleis o de la impugnació sobre la base de l’article 161.2 CE en el cas de les resolucions parlamentàries.

8. Les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent van ser aprovades per votació majoritària en la sessió de la mateixa comissió els dies 18 i 19 de juliol de 2016. Jo mateix vaig assistir a aquesta sessió amb vot delegat en representació del Grup Parlamentari al qual pertanyo, el de Catalunya Sí Que es Pot. En aquesta sessió vaig votar en contra de les conclusions proposades per la majoria i de forma favorable a les que presentava el meu grup. En el cas d’haver-se produït un acord polític el meu vot hagués estat total o parcialment favorable. Com totes les conclusions de les Comissions del Parlament, aquestes conclusions van ser publicades en el Butlletí Oficial del Parlament, el número 190 de 20 de juliol de 2016. El Reglament del Parlament de Catalunya estableix en el seu article 65 que les comissions d’estudi tenen per objecte l’anàlisi de qualsevol assumpte que afecti a la societat catalana i els seus treballs culminen amb l’elaboració d’un informe i unes conclusions que es publiquen en el Butlletí Oficial del Parlament i s’entreguen a la Mesa del mateix. L’apartat 3 del mateix article estableix que, un cop entregats l’informe i les conclusions, la Mesa ha de decidir si pren nota dels mateixos o si els hi ha de donar una tramitació específica. La Mesa, en la seva reunió de 20 de juliol de 2016, va “prendre nota” de les conclusions aprovades i va conèixer el mateix dia l’opinió majoritària de la Junta de Portaveus de que aquest informe i les seves conclusions fossin debatuts en Ple. Finalment, però ,no es va incloure aquest punt a l’ordre del dia del ple següent. Sí van ser finalment debatudes les conclusions en el Ple en ser invocat en el mateix per part de dos grups parlamentaris l’article 81.3 del reglament, que preveu aquesta fórmula per poder modificar el contingut de l’ordre del dia. Que no s’haguessin seguit els procediments clàssics per elaborar l’ordre del dia d’aquest Ple del Parlament de Catalunya de 27 de juliol que va aprovar la Resolució 263/XI “Conclusions de la Comissió d’Estudi del procés Constituent” va motivar les meves protestes i la intervenció que anteriorment he reproduït en el punt número 3 d’aquest informe.

9. Vull deixar especial constància que a pesar de les queixes expressades pel mètode emprat per incloure en l’ordre del dia del Ple del Parlament del 27 de juliol la proposta de Resolució 263/XI “Conclusions de la Comissió d’Estudi del procés Constituent”, en cap moment el meu vot contrari a la mateixa ha estat motivat ni per aquestes circumstàncies ni per pensar que podien contravenir la STC 259/2015 de 2 de desembre o la ITC de 19 de juliol de 2016. Crec que el Reglament del Parlament regula els requisits formals exigits a les iniciatives parlamentàries, i en aquest cas, malgrat l’inusual camí emprat per fer arribar al Ple la Resolució 263/XI, formalment aquesta compleix aquests requisits i el contingut de la mateixa és, com en tot debat polític d’aquesta naturalesa en seu parlamentaria, opinable. Però aquest segon aspecte no és tasca de la Mesa del Parlament, ja que aquesta no pot convertir-se en un òrgan de control intern de les iniciatives parlamentàries, en un òrgan de control polític que sens dubte tindria un efecte restrictiu sobre el dret d’iniciativa parlamentària que va vinculat directament al dret fonamental de participació política de l’article 23 de la Constitució Espanyola. Malgrat que l’article 92.1 de la LOTC reconeix al Tribunal Constitucional la capacitat d’adoptar les mesures d’execució necessàries per garantir el compliment de les seves resolucions, aquestes mesures no poden arribar mai a anul·lar o subvertir els principis inherents al funcionament de les cambres parlamentàries, ni els drets dels seus membres. Aquets principis i drets tenen reconeixement i protecció constitucional i estatutària i han de ser respectats trobant, en el seu cas, solucions que permetin la seva conciliació amb el deure de compliment de les sentències i resolucions del Tribunal Constitucional.

10. Per concloure voldria afegir unes consideracions finals. El debat polític en què es troba immersa la societat catalana i el conjunt de la societat espanyola és complex i té a veure amb els anhels democràtics acumulats per una majoria social a Catalunya i la dificultat i/o impossibilitat de que aquests tinguin cabuda en el text constitucional de 1978 i el propi Estatut vigent a Catalunya. Els canvis són però necessaris, diria que imprescindibles, però han de ser fruit del diàleg i l’acord polític com a mínim en els mètodes per conèixer l’opinió de la ciutadania i realitzar les reformes demandades de forma majoritària. Així doncs, en aquest debat del Parlament de Catalunya, que va del 9N de 2015 al 27J de 2016, cal saber que una majoria parlamentaria no és suficient per abordar reptes de la dimensió que ens ocupa, cal una majoria política i social molt més ample i les aliances necessàries amb forces polítiques i socials i institucions de l’Estat Espanyol. Aquesta convicció de preservar la unitat civil del poble de Catalunya per poder disposar d’una estratègia guanyadora que alhora construeixi i preservi ponts de fraternitat amb pobles veïns, determina el sentit del meu vot i de la meva opinió política.

Atentament,

Joan Josep Nuet i Pujals
Secretari Tercer de la Mesa del Parlament
Palau del Parlament, 12 de Setembre de 2016

29 juliol 2016
by Nuet
Comentaris tancats a La meva intervenció al Parlament el dimecres 27 de Juliol en el debat sobre les conclusions de la Comissió del Procés Constituent

La meva intervenció al Parlament el dimecres 27 de Juliol en el debat sobre les conclusions de la Comissió del Procés Constituent

image
La meva intervenció al Parlament el dimecres 27 de Juliol en el debat sobre les conclusions de la Comissió del Procés Constituent

La presidenta
Senyor Nuet.
Joan Josep Nuet i Pujals
Ho creguin o no, em sap molt de greu haver de fer aquesta intervenció; però m’hi
veig abocat donades les decisions que s’han pres les darreres setmanes. Quan en
un tema de cabdal importància, com el que ara estem tractant, el sectarisme en la
seva gestió avança, els mètodes democràtics trontollen, pateixen. I avui els
mètodes democràtics estan trontollant. El principal mètode democràtic que tenim,
no sé si està al Reglament d’aquesta cambra, però és el diàleg, parlar les coses.
Com a societat i com a parlament, quan no hi ha diàleg i es tira pel dret, tot
trontolla. I en aquest moment alguns esteu tirant pel dret, al marge d’una part molt
important, no sé si majoritària o no, de la societat catalana.
Per tant, sí, estem en un moment excepcional, sigueu-ne conscients. I en un
moment excepcional, si en els mètodes no ens posem d’acord, no ens posem
d’acord en res.
Us demano que us ho repenseu. I us demano una altra cosa: dubteu de les vostres
conviccions, com jo dubto de les meves; li fareu un favor a la societat catalana.
Moltes gràcies.

22 juliol 2016
by Nuet
Comentaris tancats a Article: Més ‘processisme’ no, gràcies/Mas ‘procesismo’ no, gracias

Article: Més ‘processisme’ no, gràcies/Mas ‘procesismo’ no, gracias

foto confe 3
Més ‘processisme’ no, gràcies
(article publicat a Catalunya Plural/El Diario.es

Joan Josep Nuet – Coordinador General d’EUiA i Diputat de Catalunya Sí Que es Pot
22/07/2016 – 06:00h

Les mobilitzacions a Catalunya per les seves llibertats nacionals entre l’11 de setembre del 2012 i el 9 de novembre del 2014 van esdevenir un factor molt positiu, expressió alhora de l’esgotament d’un sistema polític i territorial, l‘Estat de les Autonomies, i la il·lusió i l’esperança en canvis constituents que ens permetessin gaudir d’una major sobirania per poder decidir, directament, sobre molts temes de la nostra vida quotidiana que volíem millorar radicalment.

L’antiga CDC va veure en aquelles mobilitzacions l’oportunitat per superar la censura a la seva aposta inequívoca, per part del “Govern dels Millors” (2010-2012), per les polítiques d’ajust i retallades, realitzades en connivència durant aquests dos anys amb el PP català d’Alicia Sánchez Camacho.

Després, el procés va ser clau per entendre, primer, la col·laboració parlamentària d’ERC amb CiU (2012-2015) i, segon, la conformació de Junts pel Sí i la seva estratègia coordinada amb la CUP d’eleccions plebiscitàries pel 27 de setembre del 2015.

Després de la consulta del 9 de novembre del 2014, alguns partits i organitzacions socials van decidir redirigir el procés únicament cap a la independència, i abandonar el dret a decidir com a concepte democràtic més ample que va presidir els acords unitaris de la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya de gener del 2013 i, posteriorment, els acords per la jornada i la pregunta de la consulta del 9-N.

Aquí s’inicia una deriva que segueix a dia d’avui. Aquells que no es declaren independentistes (més de la meitat de la societat catalana) han de ser progressivament assimilats no ja a un procediment democràtic per decidir o no aquest fet, sinó a una opció finalista predeterminada (d’independència sí o sí) que, fins i tot, hi ha qui defensa que no ha de ser sotmesa a decisió popular sinó declarada de forma unilateral.

Les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de setembre del 2015 i el seu resultat van ser valorats de forma ben diferent per diversos actors polítics i socials, però convocades sota l’ordenament jurídic i electoral vigent. Aquelles regles de joc amb les quals es va concórrer a la cita electoral no poden, doncs, generar un mandat democràtic (a la carta d’una majoria parlamentaria) que esdevingui d’obligat compliment pel conjunt del poble de Catalunya.

Només un referèndum d’autodeterminació té la legitimitat democràtica i pot generar la cohesió política i social per representar un veritable mandat democràtic sobre quina relació ha d’establir Catalunya amb la resta de pobles de l’Estat espanyol.

Aconseguir aquest referèndum no és una tasca senzilla, però insistir en la unilateralitat no només no aconsegueix el suport extern dels agents de dret internacional, la Unió Europea i les forces polítiques i socials de l’estat espanyol, sinó que empetiteix la base política i social del procés a casa nostra, el fa excloent i el sectaritza, vers aquella part de Catalunya que rebutja la unilateralitat i que, paradoxalment, es majoritària encara, encara que no mobilitzada com l’independentisme.

Darrerament s’afirma que el procés està paralitzat i s’ha entrat en l’anomenat “processisme”, una espècie de realitat virtual que manté viu el procés (indispensable per a la supervivència d’un espai polític expandit a partir del mateix) però només aparentment, ja que no té la força política i social necessària per abordar noves etapes.

S’ha volgut menystenir la capacitat dels aparells de l’estat espanyol per presentar resistències al canvi de l’ordre polític i jurídic constitucional del 78, s’ha frivolitzat amb la construcció d’aliances político-socials amb actors de l’estat que apostaven clarament pel dret a decidir dels pobles i l’obertura d’un procés constituent al conjunt d’Espanya, i en els darrers dies hem vist a grups parlamentaris catalans independentistes al Congrés abstenir-se o pactar amb el PP i C’s facilitant majories de Mesa i Presidència a la coalició conservadora anticatalana.

Dels que ja van pactar amb el PP les lleis d’estabilitat que ens escanyen, les reformes laborals o les rebaixes fiscals als poderosos no ens sorprèn, però les esquerres independentistes poden pensar seriosament que del “com pitjor, millor” en sortirà alguna cosa positiva per a les classes populars del nostre país?

La Comissió del Procés Constituent: una oportunitat perduda

Aquesta deriva processista intenta dinamitar els ponts polítics i socials que aposten pel treball conjunt entre federalistes, sobiranistes i independentistes. Ja vam observar com a la campanya electoral del 26-J ERC convertia a En Comú Podem en el seu enemic principal i objecte central de la majoria de les seves crítiques, molt més que al PP o CDC. També Catalunya Sí Que es Pot ha estat objecte al Parlament de crítiques sectàries per no abraçar el full de ruta independentista que va convertir Carles Puigdemont en President de la Generalitat, i atrevir-se a presentar una alternativa basada en la defensa de les classes populars.

El darrer cop de timó ha estat la malaurada Comissió del Procés Constituent del Parlament. Creada sota l’impuls de Junts pel Sí, la CUP i Catalunya Sí Que es Pot per poder dialogar i consensuar les formes i continguts del procés constituent que aquestes forces defensen. Una vegada escoltada la primera tongada d’experts compareixents, de mutu acord, JxS i la CUP decideixen tancar-la i aprovar unes conclusions només amb la seva majoria, conclusions on realitzen un pas més en la gestualització, acordant realitzar una acció unilateral d’independència prèvia a l’inici d’un procés constituent.

Les potencialitats de la Comissió del Procés Constituent han estat sacrificades al servei de fer un nou salt al buit processista com a pagament per a què la CUP, de nou, salvi el Govern Puigdemont al setembre, sense que aquest modifiqui substancialment el seu conservadorisme en política fiscal, educativa o en projectes urbanístics especulatius.

Podríem citar encara uns quants conceptes més que s’afegeixen a aquest univers paral·lel que construeix el processisme: DUI, RUI, lleis de desconnexió, eleccions constituents, etc. Com més petit es fa el procés, més agosarats i grandiloqüents es tornen els termes i conceptes que s’enarboren i més creixen els atacs i les acusacions de traïdoria contra aquells defensors del dret a decidir que segueixen confiant en el diàleg, la fraternitat i la unitat civil del poble de Catalunya.

La ruïna del procés en mans dels processistes no és una bona notícia per a la democràcia i el canvi a Catalunya i Espanya. Només la força de la Catalunya popular pot redreçar el camí i convertir el procés en una veritable oportunitat per a la majoria social. Una vegada la dreta catalana i espanyola hagin exprimit l’invent només quedarà la gent, i això és una bona notícia.

Más ‘processisme’ no, gracias

Joan Josep Nuet – Coordinador general de EUiA y diputado de CSQP
21/07/2016 – 18:23h
Las movilizaciones en Catalunya por sus libertades nacionales entre el 11 de septiembre de 2012 y el 9 de noviembre de 2014 se convirtieron en un factor muy positivo, expresión a la vez del agotamiento de un sistema político y territorial, el Estado de las autonomías, y la ilusión y la esperanza en cambios constituyentes que nos permitieran disfrutar de una mayor soberanía para poder decidir, directamente, sobre muchos temas de nuestra vida cotidiana que queríamos mejorar radicalmente.

La antigua Convergència vio en aquellas movilizaciones la oportunidad para superar la censura a su apuesta inequívoca, por parte del “Gobierno de los Mejores” (2010-2012), por las políticas de ajuste y recortes, realizadas en connivencia durante esos dos años con el PP catalán de Alicia Sánchez Camacho.

Después, el proceso fue clave para entender, primero, la colaboración parlamentaria de ERC con CiU (2012-2015) y, segundo, la conformación de Junts pel Sí y su estrategia coordinada con la CUP de elecciones plebiscitarias el 27 de septiembre de 2015.

Tras la consulta del 9 de noviembre de 2014, algunos partidos y organizaciones sociales decidieron redirigir el proceso únicamente hacia la independencia, y abandonar el derecho a decidir como concepto democrático más amplio que presidió los acuerdos unitarios de la Declaración de Soberanía del Parlament de Catalunya de enero de 2013 y, posteriormente, los acuerdos para la jornada y la pregunta de la consulta del 9N.

Ahí se inició una deriva que sigue a día de hoy. Aquellos que no se declaran independentistas –más de la mitad de la sociedad catalana– deben ser progresivamente asimilados no ya a un procedimiento democrático para decidir o no este hecho, sino a una opción finalista predeterminada –de independencia sí o sí– que, incluso, hay quien defiende que no debe ser sometida a decisión popular sino declarada de forma unilateral.

Las elecciones al Parlament de Catalunya del 27 de septiembre de 2015 y su resultado fueron valorados de forma muy diferente por los diversos actores políticos y sociales, pero convocadas bajo el ordenamiento jurídico y electoral vigente. Aquellas reglas de juego con las que se concurrió a la cita electoral no pueden, pues, generar un mandato democrático (a la carta de una mayoría parlamentaria) que sea de obligado cumplimiento por el conjunto del pueblo de Catalunya.

Sólo un referéndum de autodeterminación tiene la legitimidad democrática y puede generar la cohesión política y social para representar un verdadero mandato democrático sobre qué relación debe establecer Catalunya con el resto de pueblos de España.

Conseguir este referéndum no es una tarea sencilla, pero insistir en la unilateralidad no sólo no consigue el apoyo externo de los agentes de derecho internacional, la Unión Europea y las fuerzas políticas y sociales de España, sino que empequeñece la base política y social del procés en nuestro país, lo hace excluyente y lo sectariza, frente a aquella parte de Catalunya que rechaza la unilateralidad y que, paradójicamente, es todavía mayoritaria, aunque no movilizada como el independentismo.

Últimamente se afirma que el procés está paralizado y que ha entrado en el llamado processisme una especie de realidad virtual que mantiene vivo el procés (indispensable para la supervivencia de un espacio político expandido a partir del mismo) pero sólo aparentemente, ya que no tiene la fuerza política y social necesaria para abordar nuevas etapas.

Se ha querido menospreciar la capacidad de los aparatos de España para presentar resistencias al cambio del orden político y jurídico constitucional del 78, se ha frivolizado con la construcción de alianzas político-sociales con actores del Estado que apostaban claramente por el derecho a decidir de los pueblos y la apertura de un proceso constituyente en el conjunto de España, y en los últimos días hemos visto a grupos parlamentarios catalanes independentistas en el Congreso abstenerse o pactar con el PP y Ciudadanos facilitando mayorías de Mesa y Presidencia a la coalición conservadora anticatalana.

De los que ya pactaron con el PP las leyes de estabilidad que nos estrangulan, las reformas laborales o las rebajas fiscales a los poderosos no nos sorprende, pero ¿pueden las izquierdas independentistas pensar seriamente que del “cuanto peor, mejor” saldrá algo positivo para las clases populares de nuestro país?

La Comisión del Proceso Constituyente: una oportunidad perdida

Esta deriva processista intenta dinamitar los puentes políticos y sociales que apuestan por el trabajo conjunto entre federalistas, soberanistas e independentistas. Ya observamos como la campaña electoral del 26J ERC convertía a En Comú Podem en su enemigo principal y objeto central de la mayoría de sus críticas, mucho más que PP o CDC. También Catalunya Sí Que es Pot ha sido objeto en el Parlament de críticas sectarias por no abrazar la hoja de ruta independentista que convirtió a Carles Puigdemont en Presidente de la Generalitat, y atreverse a presentar una alternativa basada en la defensa de las clases populares.

El último golpe de timón ha sido la desgraciada Comisión del Proceso Constituyente del Parlament, creada bajo el impulso de Junts pel Sí, la CUP y Catalunya Sí Que es Pot para poder dialogar y consensuar las formas y contenidos del proceso constituyente que estas fuerzas defienden. Una vez escuchada la primera tanda de expertos comparecientes, de mutuo acuerdo, JxS y la CUP deciden cerrarla y aprobar unas conclusiones sólo con su mayoría, conclusiones donde realizan un paso más en la gestualización, acordando realizar una acción unilateral de independencia previa al inicio de un proceso constituyente.

Las potencialidades de la Comisión del Proceso Constituyente han sido sacrificadas al servicio de dar un nuevo salto al vacío processista como pago para que la CUP, de nuevo, salve al Gobierno Puigdemont en septiembre, sin que éste modifique sustancialmente su conservadurismo en política fiscal, educativa o en proyectos urbanísticos especulativos.

Podríamos citar todavía algunos conceptos más que se añaden a este universo paralelo que construye el processisme: DUI, RUI, leyes de desconexión, elecciones constituyentes, etc. Cuanto más pequeño se hace el procés, más atrevidos y grandilocuentes se vuelven los términos y conceptos que se enarbolan y más crecen los ataques y las acusaciones de traición contra aquellos defensores del derecho a decidir que siguen confiando en el diálogo, la fraternidad y la unidad civil del pueblo de Catalunya.

La ruina del procés en manos de los processistes no es una buena noticia para la democracia y el cambio en Catalunya y España. Sólo la fuerza de la Catalunya popular puede enderezar el camino y convertir el procés en una verdadera oportunidad para la mayoría social. Una vez la derecha catalana y española hayan exprimido el invento sólo quedará la gente, y eso es una buena noticia.

15 juliol 2016
by Nuet
Comentaris tancats a Publico a Crític aquest article: Què cal fer a Catalunya després del 26-J

Publico a Crític aquest article: Què cal fer a Catalunya després del 26-J

453
Què cal fer a Catalunya després del 26-J
Joan Josep Nuet divendres, 15 juliol

Passats uns dies del 26-J, m’atreveixo a reflexionar en veu alta i intentar proposar algunes idees pels difícils mesos que vénen.

Les coses no han anat tant de pressa com crèiem. La complexitat de la situació de crisi, on ja no serveix el vell règim però allò nou no apareix de forma automàtica, ens indica que la transició requerirà temps més llargs per aconseguir el veritable canvi. El bipartidisme està tocat, però no abatut, i encara conserva palanques de poder potentíssimes. L’operació de fer créixer C’s i l’esperpèntica negociació per formar govern a Espanya entre el 20-D i el 26-J han demostrat una gran capacitat per frenar la força indignada, fent entrar part de les seves potencialitats en confusió, recreant falses imatges i distorsions fantasmagòriques d’aquest espai polític i dels seus dirigents.

La feblesa amb la qual les classes populars i, especialment, la classe treballadora afronten la vida quotidiana, després de l’espoli generalitzat de drets i condicions de vida a què han estat sotmeses, ha anat reduint la ràbia inicial i les resistències. Primer minvant les mobilitzacions en general per a concentrar-se més en la mobilització electoral, i després fent entrar la política electoral en els mecanismes de dilució (repetició electoral inclosa) anteriorment descrits. Part d’aquests sectors populars exhaustos podrien abraçar més esperances en la promesa recuperació, basada en les “reformes” del PP i en la indispensable “estabilitat” exigida per realitzar-les, que en el canvi necessari de les polítiques d’austeritat.

Una força de canvi poc organitzada, amb dificultats operatives per coordinar les cultures polítiques sumades de forma ràpida i amb alta dependència de mecanismes de comunicació de masses, pot amb més facilitat ser víctima de campanyes de mentides i de por que, de facto, han dominat una part del discurs en l’interregne entre el 20-D i el 26-J i la fase final de la campanya electoral, amb el Brexit com a colofó.

Deures dels propers mesos
Cal passar doncs de la indignació a la proposta política i l’organització. Cal seguir mobilitzant. Aquests són els deures urgents dels propers mesos.

La victòria d’En Comú Podem a Catalunya i els més de cinc milions de vots d’Units Podem al conjunt de l’Estat són dades molt positives, impensables fa un any, però una vegada superat el llistó d’un suport electoral per sobre del 20%, cada punt percentual es converteix en una veritable conquesta de cors i raons que necessiten un desplegament intel·lectual i organitzatiu sense precedents en el món polític i social de les opcions alternatives de canvi.

Cal, doncs, organitzar-nos i dotar-nos d’un programa i d’un discurs polític més enllà de la campanya electoral, que estabilitzi el que ja tenim i que al mateix temps ofereixi la seguretat d’una proposta sòlida als sectors que per por, cansament o manca d’esperança, en el vot el 26-J han tornat a l’abstenció.

El Nou Espai que pot representar En Comú Podem com a nou subjecte polític ha de ser obert, molt obert, per atraure persones i organitzacions plurals ideològicament, que juntes es cohesionin al voltant dels objectius polítics i de l’acció mobilitzadora. Ha de funcionar com un moviment polític, no com un partit, profundament democràtic, i això vol dir també molt ben organitzat.

Un altre aspecte determinant és disposar d’un projecte per a Catalunya sòlid, alternatiu i viable. Una cosa són les eleccions municipals i generals, i una altra les eleccions al Parlament de Catalunya. En Comú Podem ha de liderar una proposta que tregui la política catalana de la situació de col·lapse en què es troba, no truncant les esperances i il·lusions desfermades per l’anomenat “procés”, sinó fent precisament que aquesta força mobilitzada es retrobi amb bona part de la Catalunya popular que, o bé hi ha participat de forma subordinada, o no hi ha participat, negant i rebutjant el caràcter emancipador del procés.

Cal repensar el procés, que presenta un full de ruta i un mandat del 27-S amb signes d’esgotament i desconcert
Ha de quedar clar que no hi ha cap esperança que a l’actual procés, dissenyat i protagonitzat per una part de la societat política i civil catalanes, s´hi afegeixi de forma “decorativa” bona part de la Catalunya social i política que aspira a canvis profunds de caràcter constituent d’un nou estatus polític per a Catalunya. Cal repensar el procés, que presenta un full de ruta i un mandat del 27-S amb signes d’esgotament i desconcert. Cal apostar per lideratges que exerceixin la sobirania veritable dels pobles en tots els sentits, per sobre de meres declaracions.

Cal liderar, des de la Catalunya popular, un nou projecte on la sobirania entesa com acció democràtica entronqui amb el bo i millor del catalanisme popular al llarg de la nostra història, i el faci actual per a la Catalunya d’avui. La caracterització social i democràtica d’aquest projecte és part indestriable de la seva definició i de la seva raó de ser, i de cap de les maneres pot ser posposada o relativitzada en funció d’una premissa superior.

Aquest projecte ha de treballar amb la fraternitat com a base del diàleg, i amb acords entre pobles lliures i iguals dins un nou marc europeu que superi críticament l’actual projecte de la UE. Només aquest tipus de cooperació pot superar l’esgotada fase d’unilateralitat actual i aconseguir la majoria política i social necessària per dur-lo a terme.

Avui amb el referèndum no n’hi ha prou, a pesar de ser una idea democràtica irrenunciable
Avui amb el referèndum no n’hi ha prou, a pesar de ser una idea democràtica irrenunciable. El procés constituent no subordinat, i fins i tot la desobediència civil davant de possibles accions reaccionàries de la dreta nacionalista espanyola, estan sobre el taulell, al temps que seguim teixint les aliances i complicitats a Espanya i Europa per superar els cadenats oligàrquics que empresonen, en múltiples sentits, els diferents pobles.

5 juliol 2016
by Nuet
Comentaris tancats a Resolució del Consell Nacional d’EUiA sobre el resultats electorals del 26J

Resolució del Consell Nacional d’EUiA sobre el resultats electorals del 26J

NUET VOTANT
RESOLUCIÓ DEL CONSELL NACIONAL D’EUiA, DE VALORACIÓ DELS RESULTATS DE LES ELECCIONS GENERALS DEL 26 DE JUNY DE 2016. (Aprovada per 49 vots a favor, 5 abstencions, i cap vot en contra).

1- EUiA felicita En Comú Podem per la victòria a Catalunya en aquestes eleccions generals, i agrair a 848.526 catalans i catalanes que ens hagin fet confiança. Per segona vegada, aquesta força transformadora guanya unes eleccions generals a Catalunya. Valorem molt positivament aquest fet, perquè no ha estat una campanya fàcil, a pesar de sortir com a favorits en totes les enquestes: En Comú Podem ha rebut atacs diaris de tots els seus adversaris polítics, sense excepció, i amb una gran part dels mitjans de comunicació, públics i privats, clarament a la contra, en un clima enrarit per les campanyes de la por i per la desqualificació barroera cap a les forces de canvi.

2- Felicitem a totes les persones i actors confluents que han fet campanya explicant les nostres propostes de canvi social, democràtic, i nacional, valorades novament com les millors per les classes populars d’aquest país, als candidats i candidates que han explicat arreu el programa i els valors d’En Comú Podem, al cap de llista de la confluència, Xavier Domènech, que ha liderat amb convicció i empatia aquest projecte col·lectiu guanyador, així com volem felicitar a les persones electes de la candidatura: 12 diputats i diputades, i 4 senadors i senadores que ens representaran a les Corts Generals.

3- EUiA fa un reconeixement a la feina feta per la seva afiliació i assemblees de base; molta gent s’ha implicat a fons en fer campanya, posant tot el nostre actiu humà i de continguts al servei de la confluència i de la seva victòria, distribuint materials i propaganda, fent actes, en l’activisme comunicatiu a les xarxes, i en l’elaboració programàtica.

4- EUiA ha vingut encertant amb una posició política favorable als acords de confluència, que una majoria de la societat catalana ha tornat a recolzar a les urnes de manera clara. EUiA, pel que respecta a Catalunya, ha assolit en aquesta campanya els objectius polítics que s’havia marcat:
-Fer una candidatura de confluència catalana unitària al màxim.
-Contribuir a que aquesta candidatura tornés a guanyar les eleccions a Catalunya.
-Obtenir representació a les Corts, amb els companys Joan Mena i Félix Alonso, que seran diputats electes d’En Comú Podem al Congrés.

5- Fem un repàs d’algunes de les dades a Catalunya, per entendre millor la victòria d’En Comú Podem (ECP), i com han evolucionat la resta de forces polítiques catalanes:
-ECP ha estat primera força a Catalunya amb 848.526 vots, un 24,51%, repetint 12 diputats i diputades i 4 senadors i senadores. Això suposa perdre un 0,20% (81.354 vots) respecte el 20D.
-ECP ha estat primera força a les províncies de Barcelona (690.477 vots, 26,23%; al 20D, 768.235 vots, 26,88%) i de Tarragona (75.021 vots, 21,84%; al 20D, 77.036 vots, 20,64%), i tercera força a les províncies de Girona (53.054 vots, 17,30%; al 20D, 54.071 vots, 16,26%) i Lleida (29.974 vots, 16,64%; al 20D, 30.538 vots, 15,37%), augmentant percentatge a Tarragona, Lleida, i Girona.
-ECP ha guanyat les eleccions a tres capitals de província (Barcelona, Tarragona i Lleida), als 5 municipis que composen el Barcelonès, a 28 dels 30 municipis que composen el Baix Llobregat, a 16 dels 23 municipis del Vallés Occidental, a 19 dels 39 municipis del Vallés Oriental, a 16 dels 30 municipis de Maresme, als 6 municipis que composen el Garraf, i a diverses capitals de comarca i ciutats mitjanes del conjunt del territori, com Tortosa, Reus, El Vendrell, Blanes, Lloret, Pont de Suert, entre altres. ECP és primera força en 12 capitals de comarca (les més poblades), en 4 és segona força, i en 26 la tercera força. En 15 capitals es puja en nombre de vots, sent l’única candidatura que aconsegueix ser entre la primera i la tercera força en totes les capitals de comarca.
-Si analitzem per municipis, ECP manté uns resultats similars als obtinguts en el 20D, revalidant la victòria a 173 municipis (181 el 20D), bàsicament en els municipis més poblats de Catalunya, distribuïts principalment a l’àrea metropolitana de Barcelona i la costa de Tarragona. ERC ha aconseguit imposar-se 474 municipis, i CDC a 268 municipis. El PSC s’ha imposat en 20 municipis, el PP en 12 i Ciutadans en cap.
-A Barcelona ciutat es baixa lleugerament (196.205 vots, 25,68%, guanyant 8 dels 10 districtes; al 20D, 218.080 vots, 26,57% guanyant a 8 dels 10 districtes), però encara per sobre del resultat de Barcelona en Comú a les eleccions municipals (176.337 vots, un 25,21%, es va guanyar en 6 de 10 districtes).
-ERC es consolida com la segona força política del país, incrementant la distància amb CDC, quedant segona a Barcelona i Tarragona, i primera força a Lleida i Girona guanyant a CDC, augmentant en vot i percentatge (629.294 vots, 18,17%; al 20D, 601.782 vots, 15,99%), mantenint 9 escons, i augmentant de 6 a 10 senadors, que li pren a CDC (de 6 a 2 senadors/es).
-CDC queda quarta força en vots (481.839 vots, 13,92%; al 20D, 565.501, un 15,08%) i tercera en escons (8).
-El PSC aguanta resultats en les zones metropolitanes, i queda tercera força en vots (558.033 vots, 16,12%; al 20D, 589.021, un 15,70%), i quarta en escons, baixant de 8 a 7 escons en perdre la representació a Lleida, i continua sense representació al Senat.
-El PP, seguint la tendència de la resta de l’Estat, millora resultats en tots els aspectes, més vot, més percentatge, i més escons, cosa que li permet superar a Ciutadans respecte el 20D. El PP a Catalunya obté 462.637 vots, un 13,36% (al 20D, 418.369 vots, 11,12%), i passa de 5 a 6 escons.
-Ciutadans aguanta els seus 5 escons, però s’enfonsa en vot i percentatge, passant a ser la última força política amb representació parlamentària (378.445 vots, 10,93%; al 20D, 490.872 vots, 13,05%).
-En global, el resultat a Catalunya suposa que l’electorat ha donat suport majoritàriament a les forces d’esquerres, sobiranistes, i partidàries del dret a decidir, quedant relegades PP i Ciutadans, 5a i 6a força respectivament. El vot continua sent molt volàtil, hi ha factors comunicatius, generacionals, de conjuntura, que poden fer variar els resultats depenent del tipus d’eleccions, però el repte ha de ser consolidar aquesta tendència amb més organització, més arrelament social, i més mobilització que acompanyi l’avenç institucional, de cara a plasmar aquests resultats en qualsevol altre convocatòria electoral.
-Així mateix, valorem negativament l’augment de l’abstenció a Catalunya fins un 34,39% del cens, i ens segueix preocupant que una part de la població, sistemàticament, s’abstingui en qualsevol contesa electoral.

6- En Comú Podem ha tornat a demostrar la seva potencialitat com instrument electoral, ha posat de manifest l’efecte multiplicador de la suma de persones i organitzacions en un projecte comú guanyador, amb fort lideratge social i ciutadà, i en la línia del que la 6a Assemblea d’EUiA va definir com Nou Espai, volem que evolucioni cap a ser un nou subjecte polític català unitari en els propers mesos.
Els bons resultats electorals de la unitat son indiscutibles, però les mancances organitzatives, o de relació entre forces confluents, han de ser revisades i millorades, així com donar dimensió social i mobilitzadora a aquest nou instrument. Guanyar en l’esfera electoral/institucional és important, però aquest fet per si sol, és insuficient per portar a terme els canvis en profunditat que proposem; és necessita també la complicitat d’un teixit social potent per generar alternatives des de la pròpia societat, i per resistir els atacs que vindran en els propers temps per ofegar qualsevol possibilitat de canvi, que obligaran a una forta mobilització social organitzada. La lluita per l’hegemonia social, política i cultural és una carrera de fons, que necessita d’organització estable i quotidiana, als territoris, als centres de treball, als centres d’estudi, en general, allà on es desenvolupa el capitalisme i el seus valors. La maquinaria electoral i la presència mediàtica poden ser insuficients davant la capacitat dels poders financers de condicionar els escenaris polítics i l’acció política dels governs de canvi, i per això, és necessita una societat civil activa, amb quadres socials que empenyin des de baix els canvis que la majoria social reclama i que les institucions per si soles no poden portar; això no s’improvisa, cal una organització política amb aquest capteniment i empeltada en aquesta acció social, que només pot tenir èxit si es capaç d’aplegar el major nombre de forces i persones, si és capaç d’aglutinar i construir un nou espai social i polític de canvi alternatiu al model social conservador de les forces partidàries del statu quo.
7- A nivell estatal, els resultats no han estat els que volíem, ni com EUiA, ni com En Comú Podem, ni com Unidos Podemos i la resta de confluències. No hem pogut derrotar al PP, ni ser la primera força de progrés, ni en vots ni en escons; s’allunya la possibilitat d’un govern de canvi, que igualment seguim reclamant perquè hi ha escons suficients al nou Congrés per evitar que Rajoy torni a ser President, i posar en marxa els canvis socials, democràtics, i institucionals que la majoria social reclama.
Estem en un període de transició cap a un nou sistema de partits polítics més plural, marcat per la inestabilitat i les dificultats per poder formar govern, però que ha reforçat al PP com a primera força política, en un escenari europeu i mundial d’involució social i democràtica, on aspectes com el Brexit, o les campanyes difamatòries diàries contra les forces de canvi, han influït segur en el comportament electoral, així com el cansament d’una part important de la població davant del bloqueig de la política espanyola. Les campanyes de la por, i la repetició electoral, han afectat negativament a les forces de canvi, perquè han desmobilitzat a una part del seu electorat, o l’han mogut cap a opcions més conservadores. Algunes dades per il·lustrar els resultats estatals:
-El PP ha guanyat les eleccions en vots i en escons, i és la primera força al Congrés (137 escons, 123 al 20D) i al Senat (130 escons, 124 al 20D). Ha incrementat en vots i percentatge (7.906.185 vots, 33,03%; al 20D, 7.236.965 vots, 28,71%), ha aconseguit ser primera força a Madrid, tant a la capital com a la Comunitat Autònoma, i així mateix ser primera força a Andalusia, Galicia, País Valencià, Aragó, Castella Lleó, Castella- La Manxa, La Rioja, Astúries, Cantabria, Illes Balears, Illes Canàries, Múrcia, Navarra, Ceuta i Melilla.
-El PSOE ha fracassat en el seu intent de superar a Rajoy, i no ha guanyat a cap Comunitat Autònoma (al 20D, va guanyar a Andalusia i Extremadura). Pedro Sánchez ha quedat tercer a Madrid per darrera de Rajoy i Iglesias, però ha guanyat a Rivera respecte el 20D, i també s’ha vist superat electoralment per Unidos Podemos o candidatures de confluència a Catalunya, Euskadi, País Valencià, Illes Balears, i Navarra.
-Unidos Podemos no ha obtingut els resultats esperats, ni en vots ni en escons. No només no s’ha donat efecte multiplicador de la confluència, si no que en molts llocs ni tan sols ha sumat aritmèticament els resultats del 20D que Podemos i IU-UP havien aconseguit per separat. Encara així, es consolida com a tercera força en vots (3.201.170 vots, 13,37%; al 20D, 4.125.367 vots, 16,37%) i en escons (45; el 20D, 44), a més d’aconseguir 8 escons al Senat (9 al 20D). Cal destacar la seva victòria en vots i escons (de 5 a 6) a Euskadi, i haver estat segona força a Madrid, Illes Balears, i Navarra. El que resulta evident és que, si no s’hagués fet l’acord entre IU i Podemos, els resultats haguessin estat pitjors, per que la fragmentació electoral i el repunt del PP, juntament amb l’efecte majoritari de la llei d’Hondt a les circumscripcions més petites, hauria suposat segurament una major pèrdua d’escons.
-Les confluències En Marea (Galicia) i Compromís-Podemos (País Valencià) han obtingut resultats també per sota d’allò esperat. En Marea ha passat de segona a tercera força a Galicia, sent superada pel PSOE en vots i escons, i havent passat de 6 a 5 escons al Congrés, i de 2 a 1 escó al Senat. La coalició A la Valenciana repeteix com a segona força en vots i en escons al País Valencià (655.895 vots, 25,37%; al 20D, 785.512 vots, 29,3%, si sumem el que Compromís-Podem i EUPV havien obtingut per separat), repetint els 9 escons al Congrés, i augmentant de 1 a 3 la representació al Senat, però no ha sumat respecte el 20D, no podent evitar la victòria i l’increment de vots i escons del PP valencià.
A pesar de no ser el resultat esperat, cal posar en valor el conjunt dels 71 escons de les forces de canvi com una base important per construir el futur, i per resistir els atacs que continuaran venint als drets socials i a les llibertats democràtiques.
-Per últim, una de les grans perdedores aquestes eleccions ha estat Ciutadans, que queda com quarta força en vots (3.123.769 vots, 13,05%; al 20D, 3.514.528 vots, 13,94%) i escons (de 40 a 32), i sense cap representant al Senat. Especialment negatius son els seus resultats a Catalunya, on queda sisena força en vots i en escons, i a Euskadi o Navarra, on no treu representació.

8- El resultat d’aquestes eleccions generals tindrà impacte en la política catalana: la nova victòria de la candidatura d’En Comú Podem, el resultat d’ERC al alça i per sobre de CDC, i la desfeta de Ciutadans, mostren que és possible una alternativa d’esquerres que porti el canvi social i democràtic, i que permeti superar la situació de bloqueig en que ha quedat la política catalana després del 27-S i de l’anunci d’una qüestió de confiança per setembre per part del President Puigdemont en no poder aprovar els pressupostos. Però per fer realitat aquesta alternativa, per una banda, necessitem construir i concretar el nou subjecte polític català que ara s’ha expressat només electoralment amb la fórmula En Comú Podem; i per l’altra, unes bases d’entesa mínimes entre les forces de progrés en els tres eixos fonamentals (social, democràtic, i nacional, amb perspectiva constituent), per desbancar CDC de la Presidència de la Generalitat i, al mateix temps, aturar al neocentralisme.
S’ha tornat a mostrar majoritària la proposta d’En Comú Podem del referèndum, que ha de continuar sent el punt de trobada que aplegui a una gran majoria de la societat catalana per resoldre el conflicte amb l’Estat, on a més, ja es sumen més de 5 milions de vots a favor de que es reconegui el dret a l’autodeterminació i la plurinacionalitat de l’Estat; i s’ha de tenir consciència a la vegada que, la victòria i creixement del PP dificulta l’assoliment immediat de la seva convocatòria, però no invalida el seu plantejament com a opció política de reconeixement de Catalunya com a subjecte polític.
També té una dimensió europea el resultat de les eleccions a Espanya: ràpidament diversos sectors del stablishment europeu han tornat a cridat a un pacte entre PP, PSOE i Ciutadans, conscients de que no els interessa que més governs d’Estats membres de la UE puguin posar en qüestió les polítiques d’austeritat pressupostària als països del Sud d’Europa, ni que puguin introduir canvis en l’actual estructura política i territorial de la UE, en plena crisi pel Brexit.

17 febrer 2016
by Nuet
Comentaris tancats a La meva intervenció al Parlament a la 1ra. compareixença del Conseller d’Acció Exterior de la Generalitat de Catalunya, Raul Romeva

La meva intervenció al Parlament a la 1ra. compareixença del Conseller d’Acció Exterior de la Generalitat de Catalunya, Raul Romeva

La presidenta
Gràcies, senyor diputat. És el torn del Grup Parlamentari de Catalunya Sí que és Pot i, en el seu nom, l’il·lustre diputat Joan Josep Nuet.
Joan Josep Nuet i Pujals
Gràcies, presidenta. Si no li sap malament, el nostre grup dividirà la intervenció, també, amb el diputat i, per tant, farem dues intervencions dins del mateix temps. Bé, jo també saludar la presència del conseller i de tot l’staff de la conselleria. Crec que avui és el dia on posem de llarg l’estratègia de la conselleria.
Fem el primer debat estratègic de, globalment, quines són les ambicions, quin és el projecte i, després, evidentment, l’anirem avaluant de mica en mica i, possiblement, també tros a tros, perquè, evidentment, és una conselleria immensa, amb moltes responsabilitats i, per tant, de cada una d’elles podrien merèixer, per si sola, quasi un debat monogràfic, no? Però sí cinc aspectes que volia destacar. La primera: a nosaltres ens trobarà sempre en la defensa de l’acció exterior del Govern de Catalunya, i creiem fermament, pensem, que és una competència estatutària, pensem que tenim una llei d’acció exterior a desenvolupar i, a més, la mateixa Llei d’acció exterior de l’Estat espanyol aprovada a la passada legislatura deix ben clar que hi ha d’haver una coordinació entre l’acció exterior de l’Estat i l’acció exterior de les comunitats autònomes. Per tant, estem complint res més que el mandat estatutari i el mandat constitucional. És la nostra obligació fer això i fer-ho bé i, per tant, en aquest aspecte, doncs, que vagi per endavant aquesta declaració de principis, important i necessària en aquest moment en què alguns i algunes volen sembrar dubtes. Per nosaltres no n’hi ha cap; el que hi ha és un debat polític, legítim, on cada u té la seva opinió, però el Govern de Catalunya ha de fer el que li toca.
En segon lloc, el nostre patriotisme no es mesura en funció de la dimensió de la bandera. El nostre patriotisme està molt lligat a resoldre els anhels i les necessitats de la gent que viu a Catalunya i d’aquells catalans i catalanes que viuen arreu del món i, per tant, aquest és el nostre concepte primigeni de l’acció exterior.
Estem aquí per ajudar a la gent de dins cap enfora, com vostè ha dit, i de fora cap endins, perquè avui, en el món globalitzat, tot està interrelacionat i, per tant, l’acció política al nostre país és impensable sense una relació contínua i positiva amb l’entorn exterior. I sí, hi han 128 comunitats de catalans i catalanes arreu del món, en 41 països, i necessiten l’acció exterior del Govern de la Generalitat. I dir també, en aquest sentit, que aquesta acció exterior no la veiem com una competència amb accions exteriors d’altres. Quines? La del Govern de l’Estat espanyol i la de la Unió Europea. Perquè hem de ser conscients que l’Estat espanyol té, evidentment, una acció exterior, una estructura exterior: unes ambaixades, uns consolats, unes delegacions permanents; i la Unió Europea, també. I, per tant, la primera obligació que, sens dubte, té el Govern i la conselleria d’Acció Exterior és coordinar-se amb l’acció exterior dels altres agents polítics, com a mínim, els més propers: l’Estat espanyol i la Unió Europea. I, sens dubte, aquest és un debat i un diàleg complex, perquè a vegades tenim governs que no ens agraden, però no el de l’Estat espanyol, és que el de la Unió Europea, Déu n’hi do: construint el projecte europeu de forma molt oligàrquica, d’esquena a la ciutadania de la Unió Europea. I, per tant, a vegades, crítiques que alguns i algunes troben normals vers l’acció de govern de l’Estat espanyol amb la majoria absoluta del Partit Popular, no entenem com no les reprodueixen amb igual intensitat amb accions del govern de la Unió Europea governats pels mateixos partits en l’àmbit europeu. Perquè són les mateixes pràctiques d’opacitat i de Govern d’esquena a la gent. Per tant, col·laboració.
Amb nosaltres sempre hi trobarà col·laboració, no competència. No hem de fer la competència, i els debats polítics s’han de fer on toca però, evidentment, el que no hem de fer és una confrontació política amb altres governs d’altres institucions a partir de l’acció exterior del Govern de la Generalitat, perquè aquí perdrem esforços i esmerçarem uns esforços que no són adequats. El que hem de fer és criticar el Govern de l’Estat espanyol quan els ambaixadors d’Espanya donen respostes esbiaixades al que veritablement està passant a Catalunya, i criticar això. Però, torno a dir-ho: vostè sap que hi ha líders europeus que manifesten la mateixa opinió en el marc de la Unió Europea, i també això ho hem de criticar. Per tant, aquest és el nostre punt de vista. Miri, nosaltres desitgem que li vagi. Així de clar, que li vagi bé. Com més bé li vagi, millor per a tots, i, per tant, els seus fracassos seran uns fracassos de Catalunya i dels interessos de la majoria de catalans i catalanes. I, en tot cas, si hi han accions concretes al seu govern que no ens agraden, ja ho direm.
No el jutjarem per les seves intencions, que d’entrada dir-li que la música que ens ha presentat sona bé, però vostè sap que volem lletra. I la lletra l’anirem explicant amb el temps. Acabo amb dos aspectes. El primer: ens preocupa molt la cooperació. Han sigut cinc anys de desert. I no sé si vostè està en condicions de plantar ara algunes flors. Ho volem saber. Ens ha ofert un pla, un pla 2015-2018 amb un objectiu de pujar, en els recursos propis de la Generalitat, el 0,4; parlem-ne. Ens interessa la música, però quan arribin els pressupostos sabrem si la seva lletra connecta amb la música del seu discurs. Ho sabem, esperem que sí i desitgem que això li surti bé. I, finalment, sí, volem ser referència en drets humans, en pau i en memòria històrica, davant de la comunitat internacional explicant el que fem a Catalunya, i que ho podem fer millor o més bé que d’altres. I, per tant, és important desenvolupar aquest tema. És important que en el tema de drets humans, pau i memòria històrica, siguem un referent al món i que es conegui el que fa el Govern de Catalunya, el que fa Catalunya, especialment la seva societat civil. Pensi que tant en el tema de la cooperació, com el tema drets humans, com el tema pau, la societat civil catalana és una gran ambaixadora al món.
Ens coneixen, a vegades, més pel que fa el Govern, pel que fan algunes organitzacions no governamentals, alguns instituts de referència internacional. S’han de cuidar. Necessiten recursos, necessiten diàleg, necessiten que el Govern els ajudi en moments de dificultat econòmica.
I res més, i li passo la paraula al meu company.

17 febrer 2016
by Nuet
Comentaris tancats a La meva intervenció al Parlament davant la 1ra. compareixença de Raul Romeva, Conseller d’Acció Exterior de la Generalitat de Catalunya

La meva intervenció al Parlament davant la 1ra. compareixença de Raul Romeva, Conseller d’Acció Exterior de la Generalitat de Catalunya

La presidenta
Gràcies, senyor diputat. És el torn del Grup Parlamentari de Catalunya Sí que és Pot i, en el seu nom, l’il·lustre diputat Joan Josep Nuet.
Joan Josep Nuet i Pujals
Gràcies, presidenta. Si no li sap malament, el nostre grup dividirà la intervenció, també, amb el diputat i, per tant, farem dues intervencions dins del mateix temps. Bé, jo també saludar la presència del conseller i de tot l’staff de la conselleria. Crec que avui és el dia on posem de llarg l’estratègia de la conselleria.
Fem el primer debat estratègic de, globalment, quines són les ambicions, quin és el projecte i, després, evidentment, l’anirem avaluant de mica en mica i, possiblement, també tros a tros, perquè, evidentment, és una conselleria immensa, amb moltes responsabilitats i, per tant, de cada una d’elles podrien merèixer, per si sola, quasi un debat monogràfic, no? Però sí cinc aspectes que volia destacar. La primera: a nosaltres ens trobarà sempre en la defensa de l’acció exterior del Govern de Catalunya, i creiem fermament, pensem, que és una competència estatutària, pensem que tenim una llei d’acció exterior a desenvolupar i, a més, la mateixa Llei d’acció exterior de l’Estat espanyol aprovada a la passada legislatura deix ben clar que hi ha d’haver una coordinació entre l’acció exterior de l’Estat i l’acció exterior de les comunitats autònomes. Per tant, estem complint res més que el mandat estatutari i el mandat constitucional. És la nostra obligació fer això i fer-ho bé i, per tant, en aquest aspecte, doncs, que vagi per endavant aquesta declaració de principis, important i necessària en aquest moment en què alguns i algunes volen sembrar dubtes. Per nosaltres no n’hi ha cap; el que hi ha és un debat polític, legítim, on cada u té la seva opinió, però el Govern de Catalunya ha de fer el que li toca.
En segon lloc, el nostre patriotisme no es mesura en funció de la dimensió de la bandera. El nostre patriotisme està molt lligat a resoldre els anhels i les necessitats de la gent que viu a Catalunya i d’aquells catalans i catalanes que viuen arreu del món i, per tant, aquest és el nostre concepte primigeni de l’acció exterior.
Estem aquí per ajudar a la gent de dins cap enfora, com vostè ha dit, i de fora cap endins, perquè avui, en el món globalitzat, tot està interrelacionat i, per tant, l’acció política al nostre país és impensable sense una relació contínua i positiva amb l’entorn exterior. I sí, hi han 128 comunitats de catalans i catalanes arreu del món, en 41 països, i necessiten l’acció exterior del Govern de la Generalitat. I dir també, en aquest sentit, que aquesta acció exterior no la veiem com una competència amb accions exteriors d’altres. Quines? La del Govern de l’Estat espanyol i la de la Unió Europea. Perquè hem de ser conscients que l’Estat espanyol té, evidentment, una acció exterior, una estructura exterior: unes ambaixades, uns consolats, unes delegacions permanents; i la Unió Europea, també. I, per tant, la primera obligació que, sens dubte, té el Govern i la conselleria d’Acció Exterior és coordinar-se amb l’acció exterior dels altres agents polítics, com a mínim, els més propers: l’Estat espanyol i la Unió Europea. I, sens dubte, aquest és un debat i un diàleg complex, perquè a vegades tenim governs que no ens agraden, però no el de l’Estat espanyol, és que el de la Unió Europea, Déu n’hi do: construint el projecte europeu de forma molt oligàrquica, d’esquena a la ciutadania de la Unió Europea. I, per tant, a vegades, crítiques que alguns i algunes troben normals vers l’acció de govern de l’Estat espanyol amb la majoria absoluta del Partit Popular, no entenem com no les reprodueixen amb igual intensitat amb accions del govern de la Unió Europea governats pels mateixos partits en l’àmbit europeu. Perquè són les mateixes pràctiques d’opacitat i de Govern d’esquena a la gent. Per tant, col·laboració.
Amb nosaltres sempre hi trobarà col·laboració, no competència. No hem de fer la competència, i els debats polítics s’han de fer on toca però, evidentment, el que no hem de fer és una confrontació política amb altres governs d’altres institucions a partir de l’acció exterior del Govern de la Generalitat, perquè aquí perdrem esforços i esmerçarem uns esforços que no són adequats. El que hem de fer és criticar el Govern de l’Estat espanyol quan els ambaixadors d’Espanya donen respostes esbiaixades al que veritablement està passant a Catalunya, i criticar això. Però, torno a dir-ho: vostè sap que hi ha líders europeus que manifesten la mateixa opinió en el marc de la Unió Europea, i també això ho hem de criticar. Per tant, aquest és el nostre punt de vista. Miri, nosaltres desitgem que li vagi. Així de clar, que li vagi bé. Com més bé li vagi, millor per a tots, i, per tant, els seus fracassos seran uns fracassos de Catalunya i dels interessos de la majoria de catalans i catalanes. I, en tot cas, si hi han accions concretes al seu govern que no ens agraden, ja ho direm.
No el jutjarem per les seves intencions, que d’entrada dir-li que la música que ens ha presentat sona bé, però vostè sap que volem lletra. I la lletra l’anirem explicant amb el temps. Acabo amb dos aspectes. El primer: ens preocupa molt la cooperació. Han sigut cinc anys de desert. I no sé si vostè està en condicions de plantar ara algunes flors. Ho volem saber. Ens ha ofert un pla, un pla 2015-2018 amb un objectiu de pujar, en els recursos propis de la Generalitat, el 0,4; parlem-ne. Ens interessa la música, però quan arribin els pressupostos sabrem si la seva lletra connecta amb la música del seu discurs. Ho sabem, esperem que sí i desitgem que això li surti bé. I, finalment, sí, volem ser referència en drets humans, en pau i en memòria històrica, davant de la comunitat internacional explicant el que fem a Catalunya, i que ho podem fer millor o més bé que d’altres. I, per tant, és important desenvolupar aquest tema. És important que en el tema de drets humans, pau i memòria històrica, siguem un referent al món i que es conegui el que fa el Govern de Catalunya, el que fa Catalunya, especialment la seva societat civil. Pensi que tant en el tema de la cooperació, com el tema drets humans, com el tema pau, la societat civil catalana és una gran ambaixadora al món.
Ens coneixen, a vegades, més pel que fa el Govern, pel que fan algunes organitzacions no governamentals, alguns instituts de referència internacional. S’han de cuidar. Necessiten recursos, necessiten diàleg, necessiten que el Govern els ajudi en moments de dificultat econòmica.
I res més, i li passo la paraula al meu company.